Estem a punt d’encetar un nou curs escolar en tots els nivells -primària, secundària i universitat-, i tots aquells que ens dediquem a la docència ho estem fent amb la il·lusió de retrobar-nos a les aules amb nous alumnes i nous reptes, malgrat que les successives reformes educatives ens generen un gran desconcert i, en alguns casos, una certa angoixa. El lector convindrà amb mi que l’educació és el factor essencial de desenvolupament d’una societat, i que, per tant, cal que tots els agents implicats -alumnes, famílies, professors, institucions educatives, partits polítics i, de manera especial, els governs- la prioritzin.
Si ho analitzem des d’un punt de vista econòmic, és evident que l’educació és el motor de creixement d’un país, ja que les persones amb més formació tenen menys probabilitats d’estar aturades, ocupen llocs de treball més qualificats i amb la seva feina generen més valor afegit, la qual cosa contribueix de manera inequívoca a tenir un país potencialment més pròsper. Sóc conscient que hi ha persones amb una formació elevada que actualment estan a l’atur, però és evident que les persones amb més formació tenen menys probabilitats d’estar-hi. Així, per exemple, segons l’EPA, la taxa d’ocupació de la població de 25 a 44 anys amb estudis superiors (cicles formatius de grau superior, estudis universitaris o doctorat) era a Espanya en el primer trimestre del 2014 del 77%; la que tenia estudis secundaris obligatoris i postobligatoris era del 62%, i la que tenia educació primària era del 41%. L’existència d’una correlació positiva entre el nivell formatiu i la possibilitat de tenir una feina és evident.
En aquest sentit, és imprescindible lluitar de manera ferma i decidida contra el fracàs i l’abandonament escolar. Les reformes educatives s’haurien de centrar de manera molt prioritària en aquest objectiu. Si no, estem hipotecant el futur d’aquestes persones en particular i de la societat en general. És una qüestió d’estat i no de confrontació política, i, mentre els partits que governin no ho entenguin així, continuarà persistint el problema. D’altra banda, s’ha de tenir present que, a part de reformes, per fer front a aquest repte cal també que l’administració hi posi els recursos necessaris. En aquest sentit, resulta evident que els alumnes, especialment els que estan en l’educació obligatòria, tenen necessitats diferents, i que cal prioritzar els esforços cap als alumnes amb més risc de caure en el fracàs i l’abandonament escolar. En tercer lloc, l’assoliment d’aquest objectiu requereix la conscienciació i l’actuació de les famílies i els docents.
Però, a part de tot això, cal anar més enllà i afrontar l’educació com un procés d’aprenentatge en el qual l’element clau és aprendre a aprendre i formar-se constantment al llarg de la vida. Incidir en aquest aspecte és fonamental en les societats modernes i avançades. En aquest àmbit, els docents hi han esmerçat grans esforços: han desenvolupat i establert importants canvis metodològics i han intensificat l’ús de les noves tecnologies. En un món on la informació és virtualment infinita, dinàmica i canviant, els coneixements creixen de manera exponencial i és impossible adquirir-los tots. Per això l’important no són tant els coneixement obtinguts, que en alguns casos poden quedar obsolets en poc temps, com el procés d’aprendre a aprendre basat en la comprensió, el raonament i l’anàlisi.
Un altre aspecte que cal tenir present en el procés de formació, i que té, també, el seu impacte en el desenvolupament d’un país, és la formació en valors com l’esforç, la perseverança, la iniciativa, el compromís, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte, el rigor, l’honestedat, etc. De nou, tots els agents implicats hem de ser capaços de fomentar aquests valors; sobretot, la família i els docents. Cal dir que en alguns casos resulta molt difícil i complexa aquesta tasca educativa, que, per altra banda, té ben poc reconeixement. Però, tot i que requereix un esforç, crec que ni pares ni docents hem de dimitir d’aquesta tasca.
Per acabar, voldria assenyalar que no hem d’oblidar que l’educació és també l’element clau de cohesió social. Les societats més formades tenen menys desigualtats, menys risc de pobresa i menys risc d’exclusió social. En aquest sentit, una societat com la catalana hauria de poder disposar dels recursos necessaris per garantir una educació pública de qualitat a tots els seus infants i joves. És un tema de present i de futur!
