Asimetria del dèficit autonòmic
El canvi de criteri del ministre Montoro en relació al nivell de dèficit que han d'assolir les comunitats autònomes el 2013, si la Unió Europea el rebaixa per al conjunt d'Espanya, i la possibilitat que es reparteixi de manera diferent entre les diferents comunitats és una notícia en la bona direcció.
En aquest sentit, és imprescindible que la asimetria a l'hora de delimitar els diferents objectius de dèficit entre les comunitats estigui determinada a partir dels resultats del model de finançament autonòmic. D'aquesta manera, les comunitats que en surten perjudicades tindrien uns objectius de dèficit més elevats que les que en surten afavorides.
L'actual model de finançament no ha corregit un dels problemes més greus que arrosseguem històricament. Es tracta del fet que els ingressos que proporciona el sistema es distribueixen de manera arbitrària entre les comunitats i sense cap pauta de repartiment clara ni explícita. Això fa que no es respecti el principi d'ordinalitat, és a dir, que comunitats amb un nivell d'ingressos fiscals per càpita elevats, després d'actuar els diferents fons (transferències), acabin situant-se en una posició inferior a la que els correspondria si es mantingués l'ordenació inicial. Però no només no es compleix el criteri d'ordinalitat, sinó que hi ha un excés de redistribució cap a algunes comunitats que acaben disposant de molts més recursos per habitant que les comunitats amb més capacitat fiscal (aquest és el cas, per exemple, d'Extremadura, Galícia i Castella i Lleó).
La causa és la configuració del model. Aquest model atorga a les comunitats el 25% dels ingressos que obtenen per la seva capacitat fiscal, és a dir, pel rendiment que generen els impostos que l'Estat els ha cedit. El 75% restant d'aquests ingressos nodreix, juntament amb recursos que hi aporta l'Estat, el fons de garantia dels serveis bàsics, que es reparteix segons les necessitats de despesa de les diferents comunitats (és el que s'anomena població ajustada ). Si el model només tingués aquests dos components (els tributs i el fons de garantia), no es generarien els problemes esmentats abans.
Però el model inclou tres fons addicionals: el de suficiència, per mantenir l'statu quo de les comunitats i fer que cap hi surti perdent; el de cooperació, per a les més pobres, i el de competitivitat, per a les que tenen un finançament per càpita inferior a la mitjana o al seu índex de capacitat fiscal. Aquests tres fons desvirtuen qualsevol pauta de distribució dels ingressos, i són els responsables que hi hagi comunitats molt penalitzades pel model, com les Balears, Catalunya, la Comunitat Valenciana o Madrid, i d'altres molt afavorides, com és el cas d'Extremadura, Cantàbria, Castella i Lleó o Astúries.
Els resultats del model comporten, doncs, que les comunitats més penalitzades, que a la vegada són les més dinàmiques econòmicament, tinguin greus problemes de suficiència per sufragar el cost dels serveis que han assumit, pel fet que disposen de menys recursos per càpita. Per això, han hagut d'acudir a l'endeutament. Així, en línies generals es constata que les comunitats que tenen un nivell més gran d'endeutament són les més mal finançades (aquest és el cas de la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Balears), i viceversa (Astúries, Castella i Lleó o Extremadura, entre d'altres).
Seguint el raonament, ens trobem que el fet d'endeutar-se implica assumir un cost financer en forma de pagament d'interessos cada vegada més elevat, la qual cosa fa que si s'ha de complir un determinat objectiu de dèficit públic s'hagin de retallar encara més la resta de partides de despesa (sanitat, educació, serveis socials, etc.), cosa que genera greus problemes socials i també de creixement econòmic. De fet, si mirem quines han estat les comunitats que no han assolit el nivell de dèficit establert per a l'any 2012, ens tornem a trobar que la majoria són les més penalitzades pel sistema de finançament (Catalunya, les Balears, la Comunitat Valenciana i Múrcia).
No relaxar el nivell de dèficit per a les comunitats més desafavorides pel sistema de finançament i que tenen més potencial de creixement pot posar en perill l'estat del benestar, l'estat de les autonomies i el mateix creixement de l'estat espanyol.
És evident que sobretot aquesta última conseqüència no li interessa al Sr. Montoro. I és difícil que la Unió Europea entengui que, si es rebaixa l'objectiu de dèficit per a Espanya per evitar que l'austeritat penalitzi el seu creixement, el govern central no ho faci per a les economies més dinàmiques i més mal finançades.
