AEspanya, com a conseqüència de la crisi o amb l’excusa de la crisi, s’està duent a terme un important procés de recentralització. Aquesta dinàmica es constata a través de dues vies que es reforcen mútuament.
D’una banda, hi ha l’àmplia actuació legislativa que està duent a terme l’Estat amb l’objectiu de reduir de manera considerable la capacitat de decisió de les comunitats autònomes en aquelles competències que tenen traspassades. Un clar exemple d’aquesta invasió normativa és la nova llei d’educació.
L’altra via és la quantitativa: es redueix el pes dels governs subcentrals perquè s’hi fa recaure la major part de l’ajust i la consolidació fiscal. Així, per exemple, l’any 2008, just abans de la crisi, la distribució de la despesa pública no financera per nivells de govern a Espanya era la següent: el govern central gestionava el 50% del total de la despesa, els governs autonòmics el 36% i els governs locals el 14%. De fet, el 2008 va ser l’any en què el nivell de descentralització va ser el més elevat si el mesurem en termes de despesa pública. Doncs bé, l’any 2013 aquesta distribució de la despesa ha passat a ser la següent: el govern central en gestiona el 58%, les comunitats autònomes el 31% i les corporacions locals l’11%. Tal com es pot comprovar, doncs, amb la crisi a Espanya s’ha generat un destacable procés de recentralització en la mesura que s’ha obligat els governs subcentrals a ajustar més el pressupost -bàsicament, retallades de despesa- per poder assolir uns objectius de dèficit molt més restrictius que els que s’ha assignat directament l’administració central.
La tendència a ajustar més el pressupost dels governs subcentrals s’ha observat també a nivell internacional. I hi ha qui diu que, als països federals, aquesta tendència es podria interpretar com el preu a pagar des dels governs subcentrals per tenir més independència del govern central. No obstant, en el cas espanyol aquesta independència és molt minsa, tant pel cantó dels ingressos -els governs subcentrals tenen molt poca autonomia per finançar-se- com pel cantó de la despesa -com he comentat anteriorment-. Així doncs, les causes d’aquest comportament recentralitzador van des de l’oportunisme polític fins a la utilització de la política fiscal com a instrument d’estabilització.
És evident que en èpoques de crisi, la caiguda dels ingressos dels governs subcentrals i de manera especial els autonòmics, causada per la davallada dels tributs propis, de les transferències i del valor dels seus actius, fa que aquests governs siguin menys capaços de proveir el nivell de serveis públics que tenen assignats. Cal recordar que les principals competències de despesa que tenen assignades les comunitats autònomes són la sanitat, l’educació i els serveis socials, serveis altament sensibles a l’opinió dels ciutadans. Doncs bé, la reducció de la quantitat i qualitat dels serveis proveïts a nivell autonòmic pot erosionar la confiança dels ciutadans respecte a aquests governs, i provocar que els governs centrals es valguin d’aquest fet per justificar la recentralització dels esmentats serveis.
Doncs bé, si la qüestió és l’opinió dels ciutadans, vegem-la. Segons diverses enquestes com la d’“opinió pública i política fiscal” del CIS o l’enquesta “opinions i actituds fiscals dels espanyols” de l’Institut d’Estudis Fiscals, es constata que fins al 2008 els ciutadans espanyols preferien que l’Estat perdés pes i augmentessin les competències de les comunitats autònomes i dels governs locals. Però, a partir de l’inici de la crisi, l’any 2008, es produeix un canvi de tendència i augmenta el percentatge de ciutadans que proposen una recentralització. Aquesta opinió es constata a totes les comunitats autònomes excepte a Catalunya, on a partir del 2008 els ciutadans desitgen un grau més alt de descentralització. Però el fet diferencial català no només és que amb la crisi a Catalunya els ciutadans vulguin més autogovern -malgrat els ajustos pressupostaris que ha fet la Generalitat-. El fet diferencial també és que Catalunya és la comunitat en què els ciutadans consideren que el govern autonòmic hauria de tenir més pes que el central. En concret, l’any 2010 els ciutadans catalans desitjaven que el pes del govern de la Generalitat fos del 52% i que el de l’Estat es reduís al 21%, que als ajuntaments els correspongués un 9% i que el 18% restant fos de competències compartides. En la resta de comunitats, els ciutadans opinen que el govern central ha de ser el predominant.
En definitiva, tant el CIS com l’Institut d’Estudis Fiscals, dos organismes que depenen del govern central, constaten empíricament la voluntat de més autogovern dels catalans. Sembla, però, que al govern central aquest missatge no li arriba.
