L'IBI: qüestió d'exempcions?
El PSOE ha posat sobre la taula un debat sobre les exempcions de l'Església catòlica en l'IBI. Abans d'entrar de ple en aquesta qüestió és convenient tenir en compte uns quants aspectes. En primer lloc, l'IBI és el principal impost de què disposen els ajuntaments per finançar la seva despesa. Els béns immobles presenten unes característiques que permeten que la seva tributació resulti especialment adequada per als governs municipals: configuren una base imposable immòbil i coneguda, que s'estén per tot el territori i comporta una recaptació elevada i força estable. El 2009, les últimes dades liquidades, l'IBI representava el 18,1% del total dels ingressos municipals a Catalunya i el 60% dels ingressos impositius. Es tracta d'un impost que apliquen pràcticament tots els països i és la figura impositiva bàsica als països anglosaxons, i fins i tot en alguns és l'únic impost local.
En segon lloc, una de les principals justificacions de l'existència de l'IBI és el fet que entre les competències obligatòries que tenen atribuïdes tots els ajuntaments, independentment del nombre d'habitants, hi ha tots els serveis a la propietat (enllumenat, recollida de residus, neteja viària, clavegueram, abastament d'aigua, pavimentació, etc.). Per tant, és raonable que el principal impost sigui un que gravi precisament la propietat.
En tercer lloc, l'IBI grava el valor de la propietat dels béns immobles, però aquest no és el valor de mercat sinó el valor cadastral, que generalment és una aproximació a la baixa del primer. L'objectiu és que la totalitat de la propietat immoble d'un país es valori d'acord amb uns paràmetres tècnics semblants per evitar distorsions i situacions injustes. Per aquesta raó, els països disposen habitualment d'un cadastre, un registre on hi ha recollides totes les propietats immobiliàries, les seves característiques i el seu valor cadastral d'acord amb aquestes característiques tècniques. Així es garanteix una homogeneïtat en la valoració de tots els béns immobles. Ara bé, el valor cadastral ha de mantenir una relació amb el valor de mercat, i no només en un primer moment sinó al llarg del temps. Això requereix que s'actualitzin anualment i es revisin periòdicament. El problema apareix quan els ajuntaments no fan la revisió cadastral (n'hi ha que fa més de 20 anys que no l'han feta), ja que els valors dels béns immobles no necessàriament evolucionen de la mateixa manera entre municipis ni dins d'un mateix municipi. A més, aquests valors tenen implicacions en altres impostos, com l'impost sobre patrimoni i l'IRPF, així com en les subvencions que reben els municipis. Per això és necessari que els valors s'actualitzin obligatòriament cada any i que es revisin de manera periòdica, sense que sigui potestat del municipi retardar la revisió.
Un quart aspecte fa referència als tipus impositius. La llei limita l'autonomia municipal per fixar tipus impositius en establir un nivell mínim del 0,4% i un màxim de l'1,10%, que es poden incrementar si es donen determinades circumstàncies. També tenen limitada al 10% dels béns urbans la possibilitat de fixar tipus diferents en funció de l'ús no residencial dels immobles urbans (comerç, turisme, oficines, etc.). En aquest sentit, seria desitjable ampliar aquests dos tipus de limitacions, així com donar la possibilitat d'establir tipus més reduïts als habitatges habituals de menys valor.
En cinquè lloc, en l'IBI existeixen àmplies exempcions i bonificacions que cal revisar en aquest moment de falta d'ingressos. És important fer una valoració de totes les exempcions que preveu la normativa de l'IBI amb la finalitat de saber quins són els objectius que persegueixen i veure si tenen sentit en l'actualitat.
D'entre les exempcions destaquen, entre d'altres, els béns immobles propietat de l'Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals directament dedicats a la defensa nacional, a la seguretat ciutadana i als serveis educatius i penitenciaris; els de l'Església catòlica i altres associacions confessionals amb les quals existeixi acord; els de la Creu Roja; els de governs estrangers en virtut de convenis internacionals; els centres educatius concertats; els terrenys ocupats per les línies de ferrocarrils i edificis, estacions, etc.
Si s'analitza bé el sentit de les exempcions ens podem trobar amb casos curiosos com el de les presons. Com és ben sabut, normalment hi ha una forta oposició de la ciutadania al fet que aquesta infraestructura es construeixi al seu municipi. El pagament de l'IBI podria servir per compensar, almenys, una part del cost que els ciutadans consideren que els pot ocasionar tenir un centre penitenciari al seu municipi. Un altre cas és l'exempció a les estacions de ferrocarril, ja que suposa un tractament fiscal favorable respecte a les estacions d'autobusos o aeroports, que sí que estan sotmeses a gravamen.
Pel que fa a les bonificacions (habitatges de protecció oficial, cooperatives, etc.), també cal avançar en la mateixa línia i fer una revisió exhaustiva de la seva necessitat.
Així doncs, cal una actualització de tots els elements que configuren l'IBI i no només el cas específic de les exempcions en l'Església catòlica, que també.
