Misc 19/05/2014

L’excessiva redistribució territorial

i
Marta Espasa
3 min

Una de les principals funcions que té el sector públic en una economia de mercat és la redistributiva. La raó es deu al fet que l’actuació del mercat genera grans disparitats de renda entre els individus i els territoris, cosa que porta a situacions de desigualtat que les societats desenvolupades no consideren justes. Així, els ciutadans atorguem la tasca redistributiva al sector públic. Un tipus de redistribució que acapara gran interès és la territorial.

Les polítiques públiques encaminades a la reducció dels desequilibris territorials de renda i riquesa poden plantejar-se de dues maneres. La primera és mitjançant una actuació directa del sector públic destinada específicament a aquest propòsit, a través de polítiques de desenvolupament regional, que normalment es materialitzen en l’impuls de programes selectius d’inversió a les zones de nivell de renda més reduït. La segona és garantint un nivell similar de serveis públics als ciutadans en tots els territoris. A la vegada, aquesta segona via pot materialitzar-se de dues maneres: o bé mitjançant la prestació directa de serveis per part del govern central (és a dir, d’un govern que abasti tot el conjunt dels territoris on resideixen els ciutadans que conformen la comunitat política), o bé mitjançant l’establiment de sistemes de subvencions d’anivellació dirigides als governs d’àmbit territorial, en els sistemes descentralitzats. Un exemple d’aquest darrer instrument és el sistema de finançament autonòmic existent a Espanya.

En aquest sentit, l’instrument que permet mesurar el grau de redistribució territorial que fa el govern central ja sigui a través de la primera via o de la segona, és el càlcul de les balances fiscals. Com és conegut, tots els estudis que s’han realitzat constaten que hi ha una forta redistribució de les comunitats autònomes situades a l’eix del mediterrani i Madrid cap a la resta. També s’ha evidenciat que els principals factors que determinen aquest nivell de redistribució són, d’una banda, el model de finançament autonòmic (segona via) i, de l’altra, la distribució de la inversió pública (primera via). És per aquest motiu que aquestes comunitats reclamen una millora en aquests dos àmbits.

Aquesta reclamació té tot el sentit, ja que quan el nivell de redistribució dins d’un estat és molt elevat es generen unes pèrdues d’eficiència que acaben penalitzant el creixement econòmic del conjunt, en afectar tant els territoris més dinàmics com els beneficiaris d’aquesta redistribució.

En concret, les comunitats que fan una aportació excessiva cap a la resta de comunitats perden competitivitat pel cost d’oportunitat que suposa transferir tants recursos cap a altres territoris per compte de reinvertir-los en el seu, per aconseguir una reactivació i recuperació del creixement. Imagini’s que una part important del dèficit fiscal que pateix Catalunya es destinés a crear les infraestructures de transport necessàries per poder afavorir l’exportació cap a Europa i la resta del món.

Però, a més a més, aquesta pèrdua de competitivitat redueix els efectes de desbordament positius cap a la resta del territori. És a dir, que l’efecte locomotora i arrossegament que tenen aquestes comunitats més desenvolupades cap a la resta minva, cosa que afecta el conjunt agregat. Aquest efecte és més gran en la mesura que les empreses localitzades en els territoris més dinàmics adquireixen productes a empreses situades en les comunitats autònomes de menys desenvolupament. Per tant, si la redistribució penalitza el creixement de les zones més actives, acabarà penalitzant també per aquesta via d’arrossegament la resta del territori.

D’altra banda, la redistribució excessiva també afecta els territoris perceptors. En concret, a les comunitats que de manera persistent en el temps han estat beneficiàries del sistema redistributiu se’ls generen uns incentius perversos que no promouen l’augment de la productivitat, la competitivitat, l’assumpció de riscos i el creixement econòmic. Aquest raonament pot explicar, en part, la dificultat de canviar el model productiu de determinades comunitats i la dificultat que tenen de sortir de les darreres posicions del rànquing europeu en nivell de desenvolupament econòmic.

La redistribució territorial ha de tenir per objectiu impulsar l’activitat econòmica, no adormir-la. Per això cal també un procés d’avaluació de l’eficàcia de les actuacions realitzades en aquest àmbit.

stats