08/04/2013

L'impost sobre els dipòsits bancaris

3 min

El govern central va crear al gener l'impost estatal sobre els dipòsits bancaris amb un tipus impositiu del 0%. L'objectiu no era recaptatori: des del ministeri d'Hisenda es va insistir que la voluntat era garantir la unitat de mercat i evitar que cada comunitat autònoma apliqués tipus impositius diferents. Aquest impost ja existia a Andalusia, Extremadura i les Canàries i sembla que el problema del trencament de la unitat de mercat podia aparèixer quan l'apliqués Catalunya, ja que era un dels impostos que s'havia previst en el pacte CiU-ERC.

Ara bé, les dificultats en què es troba l'Estat per obtenir ingressos han fet que el ministeri es plantegi augmentar, en breu, el tipus de gravamen, i situar-lo en un moderat nivell d'entre el 0,1% i el 0,2%.

Aquest és un impost que defensen alguns sectors polítics i socials. Ho fan amb l'argument que, com que l'Estat ha rescatat algunes entitats financeres, és raonable que mitjançant aquest impost aquestes entitats contribueixin al finançament del sector públic. Una altra justificació que s'apunta és que, ja que l'Estat garanteix un determinat volum de dipòsits, pot semblar oportú que els beneficiaris d'aquesta assegurança contribueixin, en part, al finançament del sector públic. Però, ¿és un bon impost?

Per analitzar aquesta qüestió hem de fer una valoració que ens permeti veure els seus avantatges i inconvenients. En primer lloc, ¿quina és la possible recaptació que se'n pot derivar? Segons dades del Banc d'Espanya, els dipòsits bancaris de famílies, empreses i altres sectors residents a Espanya estan al voltant dels 1,48 bilions d'euros. Un simple càlcul permet estimar que la recaptació estaria entre els 1.500 i 3.000 milions d'euros, segons el tipus impositiu que s'apliqui. Per tant, és evident que es tracta d'un impost amb un nivell de recaptació molt baix, sempre que s'apliquin aquests reduïts tipus impositius.

En segon lloc, ¿és un impost que respon al principi d'equitat? Per respondre a aquesta qüestió, primer cal analitzar qui l'acabarà suportant, perquè una cosa és qui està obligat legalment a liquidar l'impost a l'Agència Tributària (el subjecte passiu legal), però l'altra són les persones que finalment l'acabaran suportant. Tot i que s'apliqui sobre les entitats bancàries, hi ha la possibilitat que el traslladin cap als seus dipositants en forma de menors interessos o d'augment de les comissions per gestió de dipòsits. Per tant, és força probable que qui l'acabi suportant siguin els dipositants. En aquest sentit, podria ser lògic si considerem que l'Estat garanteix aquest tipus d'estalvi i no d'altres. Seria com un copagament per l'assegurança de garantia de dipòsits.

La següent qüestió que es planteja és: ¿aquest impost grava en funció de la capacitat econòmica de les persones? La resposta no és clara, ja que dependrà del fet que siguin les persones amb rendes més elevades les que tinguin més dipòsits bancaris, però sembla també força probable que les persones amb més capacitat econòmica tinguin els estalvis materialitzats en altres elements patrimonials com fons d'inversió, paquets d'accions, propietats immobles, obres d'art, deute públic, etc., que no estan sotmesos a aquest impost. Per tant, no està del tot clar que siguin les persones amb més renda les que proporcionalment acabin suportant en més quantitat aquest impost, ans al contrari: potser seran els petits estalviadors que tenen materialitzats tots els seus estalvis en comptes bancaris els que suportaran en més quantitat aquest impost.

En tercer lloc, cal analitzar-ne l'eficiència, és a dir, si aquest impost alterarà el comportament dels estalviadors reduint els seus dipòsits i traslladaran els seus estalvis cap a altres instruments financers. La teoria econòmica ens diu que amb uns tipus impositius tan baixos és difícil alterar el comportament dels dipositants. Però, conceptualment, un impost específic sobre un tipus tan concret d'estalvi no és del tot adequat, perquè altera per motius estrictament fiscals el comportament dels estalviadors a favor dels instruments financers menys gravats.

En definitiva, la introducció d'impostos específics com aquest presenta força limitacions tant des del punt de vista recaptatori com d'equitat i fins i tot d'eficiència. En aquest sentit, seria més recomanable introduir reformes en impostos més generals, com per exemple aplicar l'IVA als serveis financers, que tot i ser de més envergadura per les dificultats tècniques que comporten, permeten complir millor els criteris abans esmentats.

stats