Últimament veig com alguns polítics parlen amb una gran falta de rigor. Però el més preocupant és que aquesta falta de rigor té intencionalitat i vol fer creure coses que no són. Alts dirigents del Partit Popular defensen la política d'inversió dels pressupostos generals de l'Estat per al 2014 envers Catalunya amb l'argument que, des de l'any 2005 fins a l'actualitat, Catalunya i Andalusia han estat les comunitats que més inversió de l'Estat han rebut. Això és cert en números absoluts, però qualsevol persona sap que per fer comparacions homogènies cal relativitzar les xifres. Un simple càlcul de la inversió estatal pressupostada per habitant ens mostra que Catalunya des de l'any 2005 fins al 2014 sempre s'ha situat per sota de la mitjana del conjunt de comunitats autònomes. Aquesta és la realitat. I als pressupostos del 2014 la situació s'agreuja.
En concret, el govern ha previst que Catalunya tingui una inversió de tan sols 127 euros per habitant, quan la mitjana de les disset comunitats autònomes és pràcticament el doble, amb 209 euros per habitant. En una situació inversa es troben Castella i Lleó i Galícia, que quadrupliquen la inversió prevista per a Catalunya, amb 556 i 490 euros per habitant, respectivament. Encara més: si en els pressupostos del 2013 Catalunya ocupava la dotzena posició dins del rànquing d'inversió per càpita per comunitats autònomes, en els del 2014 baixa una posició més i ocupa el lloc tretzè de les disset comunitats. Només estan per sota la Comunitat Valenciana, les Canàries, Navarra i les Balears. Aquestes tres últimes és raonable que se situïn en les darreres posicions, ja que són comunitats que tenen més nivells competencials en infraestructures de transport i, per tant, l'Estat hi destina menys recursos.
Si la relativització de la inversió es fa en termes de nivell econòmic dels territoris, és a dir, en relació al PIB, la situació encara és més escandalosa. Així, a Catalunya la inversió estatal prevista en els pressupostos representa el 0,48% del PIB, un percentatge que la situa en la quinzena posició. Només estan per sota Navarra i les Balears.
Cal tenir en compte, a més, que una variable determinant per a la construcció o ampliació d'una infraestructura és el nombre d'usuaris. En aquest sentit, pel que fa al transport de persones, a Catalunya no només hi transiten viatgers residents a Catalunya, sinó que les nostres infraestructures de transport són utilitzades per milions de turistes i residents a la resta de l'Estat. El mateix succeeix en el cas del transport de mercaderies. Catalunya, per la seva ubicació geogràfica, és un territori de pas. Per tant, si la relativització la féssim en funció del nombre d'usuaris, de ben segur que encara ens situaríem en una situació pitjor.
Per tant, que no ens enganyin, Catalunya ha estat des de fa molt de temps una comunitat maltractada en termes d'inversió en infraestructures. Precisament aquest va ser el motiu pel qual es va establir la disposició addicional tercera de l'Estatut, per pal·liar el dèficit en infraestructures que pateix Catalunya, denunciat per les principals institucions econòmiques del país. Però sembla que això tampoc compta.
Cal tenir present que la inversió és el capítol pressupostari en què les administracions tenen més marge de maniobra. Així, l'Estat pot decidir lliurement quant, en què i on inverteix. De fet, és la política que expressa millor les prioritats d'un govern. I, és clar, els pressupostos per al 2014 posen de manifest que la prioritat és l'AVE Madrid-Galícia. Per això les comunitats de Castella i Lleó i Galícia acaparen, des de fa uns anys, la major part de la inversió en detriment de l'eix mediterrani, especialment pel que fa a la Comunitat Valenciana i Catalunya.
Des del govern s'argumenta que ja s'ha invertit prou a Catalunya i que ara toca fer-ho en altres comunitats. Però la demanda d'inversió no és un caprici, és una necessitat per afavorir la reactivació econòmica, ja que permet millorar la competitivitat de les nostres exportacions i aconseguir així un creixement més elevat i sostingut. Això suposa potenciar de manera decidida totes aquelles infraestructures de transport que ens permetin una millor connexió amb Europa i amb el món des del corredor mediterrani fins a ports i carreteres com la N-II.
Senyors dirigents del Partit Popular de Catalunya, no ens enganyin, el govern central té unes prioritats que no són ni construir ponts de diàleg amb Catalunya ni la seva reactivació econòmica. Les dades analitzades així ho demostren.
