05/11/2012

Què han de fer els ajuntaments?

3 min
Què han de fer els ajuntaments?

Una de les frases que es poden sentir en els nostres pobles és "Que ho faci l'Ajuntament!" És un exemple de com de vegades els ciutadans demanen als seus alcaldes actuacions a les quals, des d'un punt de vista legal, no estan obligats. El fet que els ajuntaments siguin l'administració més propera als ciutadans fa que la gent s'hi adreci individualment o col·lectivament per resoldre qualsevol problema, per demanar serveis o assessorament, per sol·licitar espais, etc. L'alcalde és una figura que va molt més enllà de ser el responsable de la gestió de les finances municipals, sobretot en els pobles petits. Cal tenir en compte, però, que el 78% del municipis catalans tenen menys de 5.000 habitants (738 municipis dels 947).

Aquesta proximitat fa que els ajuntaments, en molts casos, s'hagin vist abocats a satisfer multitud de demandes, bé perquè es creia que era una millora per al municipi, bé per motius electorals, bé per cobrir necessitats que haurien de cobrir altres administracions (és l'anomenada despesa de suplència, que segons els darrers estudis de la professora Vilalta, durant els anys 2006-2008 va suposar a Catalunya el 10% de la despesa municipal), bé perquè el sistema de transferències d'altres administracions superiors (diputacions, Generalitat, Estat) els ha induït a gastar en determinades actuacions (aquest és el cas del Pla E de Zapatero, que va induir a fer inversions no prioritàries en molts municipis, donades les favorables condicions de cofinançament). Segons l'estudi de Vilalta, el conjunt de la despesa que fan els ajuntaments catalans de manera no obligatòria representa el 31% del total, i el seu principal destí són serveis de caràcter cultural, els lligats a la seguretat i la protecció civil i els que estan lligats a l'educació. També posa de manifest que són els municipis de menys de 5.000 habitants els que més despesa no obligatòria per habitant han realitzat.

Aquesta dinàmica expansiva de la despesa municipal en els darrers anys ha vingut, també, propiciada per un fort i sostingut augment dels ingressos, sobretot en l'etapa del boom immobiliari. Uns augments que permetien dur a terme nous projectes i augmentar la despesa al mateix ritme. Cal tenir en compte, però, que tot i que hi hagi hagut una expansió forta de la despesa, el pes de la despesa de l'administració local sobre el total de la despesa pública realitzada a Espanya s'ha mantingut al voltant del 13%, un percentatge gairebé idèntic al de fa 25 anys. Per tant, els ajuntaments no s'han comportat de manera diferent de com ho han fet altres administracions.

Si s'analitza la situació financera dels municipis catalans, es pot afirmar que fins al 2006 estava molt sanejada, atès que presentaven un nivell d'estalvi que suposava el 25% dels ingressos corrents. És a dir, amb els ingressos ordinaris cobrien la despesa corrent i fins i tot aconseguien tenir un nivell d'estalvi que podien destinar a finançar inversions. De fet, els ajuntaments catalans van tancar l'exercici 2006 amb un superàvit del 0,38% del PIB català. Però, malauradament, aquesta tendència favorable es va capgirar i en els anys subsegüents els indicadors financers van empitjorar. De totes maneres, les dades liquidades que publica el ministeri d'Hisenda mostren que els municipis catalans fins a l'any 2010 han presentat un estalvi positiu, cosa que no passa amb altres administracions com la Generalitat o l'Estat, i el nivell de dèficit màxim el van assolir l'any 2009 amb un -0,10% del PIB català.

Aquest empitjorament de les finances locals, causat per una forta i inesperada caiguda dels ingressos -bàsicament els derivats dels impostos i taxes vinculats al sector immobiliari- i una reducció dels ingressos provinents de les transferències de l'Estat, ha fet que es replantegin les despeses que han d'assumir els municipis. També cal afegir-hi la càrrega que ha significat el cost del manteniment i les amortitzacions dels deutes derivats de la creació d'infraestructures i equipaments de dubtosa viabilitat.

En aquest sentit, és urgent posar al dia el marc normatiu que regula les competències obligatòries dels ajuntaments, i que data del 1985. A més de les competències "típicament locals" que ja tenen com a obligatòries tots els ajuntaments i que estan relacionades amb la propietat immoble (abastiment d'aigua, clavegueram, enllumenat, recollida de residus i pavimentació, entre d'altres), se'ls hauria d'atribuir competències en els àmbits de l'educació (escoles bressol), la cultura i els serveis personals (atenció a la gent gran), per reconèixer la realitat de les actuacions que actualment ja estan fent de manera generalitzada.

A més a més, la reforma de les hisendes locals hauria de comportar un canvi que els garanteixi els recursos necessaris per fer front al finançament dels serveis definits per llei com a obligatoris, mitjançant la utilització d'impostos i transferències. La resta de serveis considerats no obligatoris haurien de finançar-se mitjançant impostos i amb ingressos basats en el principi de contraprestació (taxes, preus públics, contribucions especials, etc.).

Finalment, en relació a les infraestructures i equipaments, les subvencions haurien d'estar condicionades a un pla de viabilitat realista que garantís l'adequació de l'equipament i el manteniment futur. Això permetria evitar obres faraòniques i insostenibles des del punt de vista financer.

stats