Com demostren informes i estadístiques, la crisi econòmica ha accentuat les diferències en la distribució de la renda i de la riquesa de la nostra societat. Cada vegada hi ha més gent amb menys recursos i els rics cada vegada són més rics. De fet, inclús hi ha una part important de la societat que està en risc d'exclusió social.
La principal causa d'aquesta divergència és l'atur. La crisi ha fet que moltes persones s'hagin quedat sense feina, alguns amb una hipoteca i, a més, amb càrregues familiars. A títol d'exemple, les darreres dades de l'Enquesta de Població Activa són altament preocupants. Mostren que a Espanya hi ha 1.832.300 llars on tots els membres estan a l'atur. Però la pitjor dada és que hi ha 686.600 famílies on no hi ha cap membre que rebi cap ingrés.
La situació és greu. I és evident que la millor manera per trencar aquesta tendència és creant ocupació. No obstant, això és condició necessària però no suficient. De fet, un informe de la Unió Europea evidencia que a Espanya, tot i trobar feina, dos de cada tres persones continuen sent pobres. La causa és la precarietat laboral i la poca qualitat de l'ocupació creada.
A més, tot i que sembla que el panorama econòmic canvia, en realitat la situació millora molt lleugerament i feblement, i no serà fins d'aquí uns anys que es començarà a crear ocupació i a reduir de manera significativa les taxes d'atur. Mentrestant, quina és la resposta que es dóna a totes aquestes persones? Precisament una de les funcions que té assignat el sector públic en qualsevol país és la redistribució de la renda, amb l'objectiu de crear una societat més igualitària. Les societats modernes consideren que la distribució de la renda que genera el mercat, a través de la remuneració del treball i el capital, és a dir, a través dels salaris i els rendiments del capital, no és prou justa i per això ha d'actuar el sector públic. La discrepància no és el fet d'assolir aquest objectiu sinó en el nivell d'igualtat que s'ha d'assolir. Es tracta d'una qüestió ideològica i fins i tot cultural. Així, per exemple, als països nòrdics el nivell d'igualtat de les seves societats és molt més elevat que als Estats Units.
Els sectors públics duen a terme la política redistributiva a través de les dues grans parts del pressupost. D'una banda, mitjançant les polítiques de despesa, i de l'altra, a través del seu sistema fiscal. En aquests anys de crisi econòmica i de reequilibri dels comptes públics s'ha produït una reducció de la despesa que ha afectat de manera directa la despesa social (educativa, sanitària i de serveis socials). I és obvi que els ciutadans més afectats per aquestes retallades són els que se situen en els nivells baixos de l'escala de renda.
D'altra banda, pel cantó dels ingressos hi ha hagut un augment dels impostos, especialment de l'IVA i dels impostos especials. Aquests impostos tenen una repercussió directa sobre els ciutadans de menys renda, que a part de tenir menys ingressos han de fer front a un augment dels béns i serveis que necessiten, a causa dels increments dels tipus impositius dels impostos indirectes. Però no només els impostos han augmentat, també els preus dels serveis bàsics com la llum i l'aigua.
La conjugació de tot plegat és una situació molt preocupant. Els pròxims dies el govern ha de presentar la seva reforma fiscal i es parla que una de les propostes de l'informe Lagares, inspirador d'aquesta reforma, és augmentar més l'IVA i, a canvi, reduir l'IRPF en els trams més baixos de renda. Aquesta mesura pot empitjorar encara més la situació de les persones més fràgils en termes econòmics. La raó es que hi ha un gruix de ciutadans que o no tenen rendes o les tenen tan baixes que no tributen per IRPF i, en canvi, han de comprar productes suportant l'augment dels impostos sobre el consum.
En aquest sentit, si s'opta per incrementar els impostos sobre el consum, cal compensar aquestes persones per la via de la despesa. Aquesta és l'opció dels països nòrdics, que tenen uns impostos molt elevats -amb un IVA del 25%- però, a la vegada, tenen un nivell de protecció social altíssim. Tenir uns impostos nòrdics i uns serveis públics de tercera només pot fer que augmentar la polarització social. Crec que ni és just ni ens ho podem permetre.
