El govern ha enviat a Brussel·les un pla d'ajust de les finances públiques del Regne d'Espanya que recau bàsicament sobre les comunitats autònomes i les corporacions locals. L'Estat considera, una vegada més, que són les administracions territorials les que han de fer més esforç per ajustar-se als objectius de dèficit establerts per la Comissió Europea. Aquesta no deixa de ser una mesura recentralitzadora que respon al fet de considerar que les administracions autonòmica i local tenen una despesa excessiva i són poc eficients en la gestió dels serveis públics.
Passem a valorar aquest argument. Òbviament, és cert que sempre es pot guanyar eficiència a l'hora de prestar serveis públics. Però això es pot aplicar a qualsevol administració.
També és cert que l'administració local ha assumit, en molts casos, despesa que no és de la seva competència, l'anomenada despesa no obligatòria (l'Estat l'anomena impròpia ). Però, dins d'aquesta despesa no obligatòria, cal diferenciar la despesa de suplència, és a dir, aquella que fan els ens locals perquè l'administració a qui li correspon (central o autonòmica) no la du a terme (i els ciutadans la demanen), de la despesa que és realment voluntària. Quan un ajuntament està prestant el servei d'escoles d'adults, llars d'infants, conservatoris de música o el de residències per a la gent gran, està fent una despesa de suplència. D'altra banda, és cert que els ajuntaments presten serveis que no són estrictament obligatoris legalment i que no són tampoc de suplència de cap altra administració. Aquest és el cas, per exemple, de l'organització d'una activitat cultural per part de l'ajuntament.
En aquest aspecte, el projecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local que s'acaba de presentar al Congrés de Diputats és molt bel·ligerant. El pla d'ajust enviat a Brussel·les estableix que, gràcies a la supressió de serveis que no són de competència local, les entitats locals reduiran la seva despesa en 3.735 milions d'euros entre els anys 2014 i 2016. Ara bé, tal com s'ha comentat, una part d'aquesta despesa "impròpia" és despesa de suplència d'altres administracions; fonamentalment, l'autonòmica. Així, si els ajuntaments no poden prestar aquests serveis, ¿els assumiran les comunitats autònomes, que també estan sotmeses a un intens pla d'ajust? ¿O senzillament deixaran de proveir-se? No cal esforçar-se gaire per saber què acabarà passant.
Però, ¿realment és l'administració local la que genera més tensions financeres? Si analitzem les dades definitives del dèficit públic assolit per Espanya l'any 2012, trobem que l'Estat va tancar l'exercici amb un dèficit del 4,24% del PIB, la Seguretat Social amb un 0,99%, les comunitats autònomes amb un 1,84% i, en canvi, les entitats locals van tenir un lleuger superàvit del 0,22% del PIB. Per tant, en aquests moments l'administració local és la que presenta una situació financera més sanejada. Si ens fixem en una altra variable indicativa de la situació econòmica, com és el volum de deute públic, trobem que en el segon trimestre del 2013, última dada disponible, les entitats locals tenen un volum de deute públic que suposa el 4,2% del PIB, mentre que les comunitats autònomes se situen amb un deute del 19,0%, la Seguretat Social, amb un de l'1,7%, i l'Estat, amb un del 80,1% del PIB. A partir de la magnitud d'aquests indicadors ens podem preguntar si realment el problema de les finances públiques del Regne d'Espanya és en els ajuntaments.
De la mateixa manera, ens podem interrogar per la reforma per la racionalització i sostenibilitat de l'administració de l'Estat. On és? ¿L'administració central no té despesa impròpia, duplicada, innecessària i supèrflua? És del tot evident la necessitat de reformar l'administració central, de suprimir ministeris buits de competències, de simplificar tot l'entramat burocràtic i administratiu, de reduir organismes, agències, fundacions, empreses i altres entitats difícilment justificables en el moment actual. Però, segons el ministre d'Hisenda, el problema és en les entitats locals, que tan sols representen el 12,3% del total del sector públic espanyol, que tenen una situació financera relativament sanejada i que, no ho hem d'oblidar, són l'administració més propera al ciutadà.
