A la zona euro plana la por que es produeixi una situació de deflació. La deflació consisteix en una caiguda dels preus generalitzada durant un període llarg de temps, i és conseqüència d’una davallada de la demanda agregada. En concret, quan el sector públic i el sector privat (individus i empreses) no consumeixen i no inverteixen es produeix una contracció de la demanda, i perquè les empreses puguin vendre els béns i serveis han d’abaratir els preus, la qual cosa pressiona a la baixa la taxa d’inflació. Per tant, la primera qüestió que cal analitzar és quines són les causes que provoquen una caiguda de la demanda.
Doncs bé, en el cas espanyol, el sector públic està sotmès a un fort procés de consolidació fiscal amb pujada d’impostos i reduccions en la despesa pública. És la recepta d’austeritat que ha imposat la mateixa Unió Europea. Com sabem, cap d’aquestes mesures afavoreix la inflació, sinó just al contrari. L’augment dels impostos deixa menys renda als ciutadans, els quals, consegüentment, reduiran el seu nivell de consum. D’altra banda, la reducció de la despesa pública té un impacte directe i immediat en la demanda agregada.
Pel que fa al sector privat, i en concret als individus, la situació econòmica del moment no genera prou expectatives per incrementar el consum i emprendre projectes d’inversió. Els individus, a part de suportar l’augment dels impostos, estant patint els efectes d’aquesta profunda i complexa crisi, amb unes taxes d’atur superiors al 25%, amb un nivell d’endeutament molt elevat, amb una davallada dels salaris i amb una caiguda del preu dels seus actius patrimonials, especialment dels béns immobles. Tot i que el govern central s’esforci a anunciar que la tendència està canviant, l’erosió de la confiança és tan forta que caldran uns veritables i profunds senyals de recuperació perquè la gran majoria dels ciutadans canviïn les seves expectatives.
Per a les empreses la situació també és delicada. La majoria del teixit empresarial està molt endeutat, té greus dificultats per accedir al crèdit i està retardant nous projectes d’inversió. A més, tal com s’ha comentat, amb una situació de deflació les empreses abarateixen els seus productes, i es redueix així la rendibilitat dels seus negocis. L’alternativa que en aquests moments tenen és l’exportació. Ara bé, l’eurozona, principal mercat, està en la mateixa situació de deflació i, per tant, les possibilitats d’exportar-hi molt més s’estan paralitzant. L’altra opció és la d’exportar cap a la resta del món, però aquesta via es veu força afeblida per la forta posició de la divisa. Tenim un euro molt fort (pràcticament a 1,40 dòlars), que fa que les importacions ens surtin més barates però que siguem menys competitius a l’hora d’exportar els nostres productes.
Aquestes són les principals causes de la deflació, però quines conseqüències té? L’impacte negatiu de la deflació se centra, sobretot, en el fet que serà més difícil fer front als deutes i, tal com s’ha comentat, Espanya és un país molt endeutat. L’abaratiment dels preus provoca una davallada del volum de facturació que, a la vegada, dificultarà amortitzar el deute contret, de manera que es generaran problemes de morositat que poden acabar incidint negativament en el sistema financer. A més, en una situació de deflació els actius perden valor, amb la qual cosa es redueixen les garanties per fer front als préstecs, i això comporta una davallada de l’atorgament de crèdits. Tal com es pot comprovar, es pot entrar en una espiral econòmica complicada.
La següent qüestió és qui ha d’actuar i com. La resposta està en el Banc Central Europeu (BCE). Els governs dels estats membres no tenen capacitat per dur a terme una política fiscal d’estímul a l’economia ateses les seves limitacions de compliment de dèficit i, per tant, cal actuar a través de la política monetària expansiva.
Aquesta política es pot aplicar o bé reduint el preu del diner, és a dir, el tipus d’interès -tot i que ja està molt baix, al 0,25 i reduir-lo més tindrà efectes limitats-, o bé augmentant la quantitat de diner en forma de compra d’actius. Són les anomenades mesures no convencionals. Doncs bé, l’última reunió del BCE va obrir la porta a considerar totes aquestes mesures, juntament amb la possibilitat de fer un seguiment del tipus de canvi de l’euro, i va deixar molt clar que actuarà per evitar una situació estructural de deflació. Aquesta és una molt bona notícia, ja que el BCE ha d’actuar com un veritable banc central, amb tots els instruments necessaris (convencionals o no) per incidir en l’economia. Com sempre, en l’àmbit europeu costa avançar, però a poc a poc es va fent camí.
