04/02/2012

La descentralització mal entesa

3 min
La descentralització mal entesa

Està àmpliament contrastat en l'àmbit acadèmic que la descentralizació augmenta el benestar dels ciutadans. El principal argument a favor de la descentralització rau en el fet que els governs subcentrals, com que estan més a prop dels ciutadans, coneixen més bé les seves necessitats i les seves preferències envers els diferents serveis públics, i això permet a les administracions subcentrals adaptar millor la provisió del servei a les demandes dels seus ciutadans. Una provisió centralitzada i uniforme dels serveis públics porta a una pèrdua de benestar, perquè fa que les demandes dels ciutadans dels diferents territoris no encaixin bé amb la provisió homogènia del govern central. Per això, descentralitzar implica necessàriament autonomia per decidir polítiques públiques diferenciades i per gestionar de manera diferent els serveis.

Les propostes anunciades pels diferents ministres de l'actual govern de l'Estat semblen anar en una direcció totalment contrària, ja que posen l'èmfasi en mesures que uniformitzen i homogeneïtzen la prestació dels serveis traspassats a les comunitats autònomes.

Descentralització significa autonomia per fer actuacions de manera diferent i, malauradament, a l'estat espanyol hi ha molta gent que no ho entén a qui sembla injust que cada comunitat proveeixi diferents nivells de serveis públics i que no tots els espanyols tinguin els mateixos serveis. Es basen en el principi de la igualtat. Però, precisament, la descentralització implica heterogeneïtat; si no, no té sentit. La igualtat ha d'estar en la capacitat de poder decidir, no en els resultats de la decisió. Per posar-ne un exemple, no totes les comunitats han de prestar els mateixos serveis sanitaris, ni totes han de gestionar la sanitat de la mateixa manera. I això es pot extrapolar a educació, cultura, habitatge, infraestructures, benestar social i a molts altres àmbits. De fet, el mateix nom ho indica: "estat de les autonomies". Si no hi ha autonomia política entesa com a capacitat de decisió, llavors estem davant d'una delegació administrativa de l'Estat que té per objectiu executar les polítiques de l'Estat en el territori. Així, el fet que la legislació bàsica sobre les matèries traspassades a les comunitats continuï sent competència estatal ha plantejat molts problemes de lleialtat institucional i d'invasió de competències, i ha restat autonomia a les comunitats.

La descentralització porta implícita també la coresponsabilitat fiscal, és a dir, que els governs subcentrals han de finançar-se de la recaptació vinculada directament als impostos pagats pels seus ciutadans. Per tant, coresponsabilitat fiscal és la capacitat de decidir no només en la provisió de béns i serveis públics sinó també sobre els ingressos que han de finançar aquests serveis. Només així els ciutadans poden exigir responsabilitats polítiques per les decisions de despesa i d'ingrés efectuades per les administracions subcentrals, ja siguin comunitats autònomes o entitats locals.

La descentralització també té altres avantatges, com ara que garanteix millor el control democràtic per part dels ciutadans -ja que estan més pròxims als governs subcentrals- o que genera incentius a l'experimentació i a la innovació i que aquesta innovació pot ser traslladada a altres comunitats.

Per tant, la descentralització presenta aspectes molt positius. Ara bé, no sempre és la millor opció. Cal tenir present que si no hi ha preferències diferents entre els territoris en relació a una determinada competència, i que si la comunitat no té prou volum de població perquè el servei traspassat sigui proveït de manera eficient, i que si no té voluntat política d'autonomia ni de coresponsabilitat fiscal, és més convenient que la competència estigui centralitzada.

El procés de descentralització que s'ha produït a Espanya, expandint-lo a totes les comunitats (cafè per a tothom), presenta a la pràctica problemes de sostenibilitat. Però tal com s'ha argumentat, la solució no és una recentralització de competències de totes les comunitats, ni legislar àmpliament sobre les matèries bàsiques dels serveis traspassats per homogeneïtzar la prestació dels serveis i erosionar l'autonomia, ni reduir la coresponsabilitat fiscal, sinó que la millor opció és la contrària, és a dir, permetre la diferenciació en el grau de descentralització que vol assumir cada comunitat i atorgar més capacitat de govern a les que tenen més voluntat d'autogovern i recentralitzar en les comunitats que ho desitgin. És a dir, permetre una asimetria.

En l'actual situació de crisi financera de les administracions públiques, l'opció ha de passar per no frenar les comunitats que volen més nivell d'autonomia i de coresponsabilitat per poder emprendre accions que millorin la seva situació financera i que permetin una millora en el benestar social i en el creixement econòmic. Les exigències per part de la Unió Europea de reduir el dèficit públic espanyol impliquen necessàriament una coordinació entre totes les administracions sobre el nivell màxim de dèficit públic en què poden incórrer, però l'Estat no ha d'anar més enllà. Són les mateixes comunitats les que han de decidir el camí per arribar a l'objectiu de dèficit fixat. Si no, de nou, es torna a atemptar contra els principis bàsics de la descentralització: autonomia i coresponsabilitat.

stats