17/05/2015

Qui en dóna més?

3 min

Estem immersos en plena campanya electoral per a les eleccions municipals i en la majoria de pobles i ciutats els candidats a les alcaldies estan fent propostes de tota mena, algunes d’interessants, altres d’ocurrents, altres de més tradicionals i algunes de desconcertants. En aquest sentit, crec que és molt positiu poder contrastar diferents projectes per al nostre municipi, i per això seria convenient, com a ciutadans, demanar la màxima informació a les diferents formacions polítiques.

Els proposo una guia per avaluar la viabilitat i la sostenibilitat econòmica de qualsevol projecte públic que en aquests moments puguin prometre els partits polítics en els seus programes electorals. Es tracta de cinc preguntes molt simples i concretes, però que donen la informació bàsica i necessària per poder valorar cada projecte.

En primer lloc, caldria que els candidats justifiquessin el projecte que proposen, és a dir, que responguessin a la pregunta de per què aquell projecte, o de si cal, i de per què aquell i no un altre. També correspondria analitzar si el projecte s’emmarca dins de l’àmbit competencial del municipi o si correspon a una altra administració. En aquest darrer cas, està més justificat demanar a l’administració competent que actuï que no pas que el municipi es faci càrrec d’un servei que no li correspon i per al qual no té un finançament.

En segon lloc, cal preguntar-se quina és la possible demanda de la infraestructura o del servei, és a dir, el possible nombre d’usuaris o de beneficiaris, i quines conseqüències té no arribar al nombre d’usuaris previst. Tots tenim al cap projectes públics sobredimensionats, per als quals es va estimar una demanda totalment desproporcionada i, en aquests moments, o bé no poden funcionar perquè són inviables econòmicament o bé només funciona una part del servei. D’exemples n’hi ha en tots els àmbits: hospitals, poliesportius, auditoris, transports públics, aeroports, línies de ferrocarril, centres culturals, etc. En aquest punt hi ha qui defensa la idea que l’oferta del servei crearà la seva pròpia demanda. Aquest argument és perillós perquè en la majoria de casos no és així, i destinar recursos públics a una infraestructura o servei que d’entrada no té demanda té el cost de la creació i del funcionament però, a més, té un cost d’oportunitat, ja que aquests recursos es podrien destinar a altres serveis. En aquests moments de dificultats financeres per a les administracions públiques és necessari fer estimacions realistes. Això no vol dir que en determinats projectes no es puguin dur a terme accions per incentivar la demanda o establir models de funcionament que permetin augmentar al màxim la utilització del servei o infraestructura. En aquest cas, cal ser innovadors i buscar fórmules que permetin aprofitar al màxim el projecte.

Una tercera pregunta és quin cost està previst que tingui, tant el d’inversió com sobretot el de manteniment, especificant en aquest darrer cas els costos fixos i els variables en funció de l’activitat. No és suficient que els polítics diguin que faran escoles bressol, tanatoris, residències per a la gent gran, piscines o mercats, cal que ens concretin quin cost tenen.

La següent pregunta a fer és com es pensa finançar el projecte. Les actuals normes d’estabilitat pressupostària impedeixen als ajuntaments incórrer en dèficit, amb la qual cosa només existeixen dues possibles vies: augmentar els ingressos o reduir altres despeses. En el primer cas, o s’augmenten els impostos municipals (IBI, IAE, impost sobre vehicles, impost sobre construcció, instal·lacions i obres i la plusvàlua municipal) o bé es fa pagar a l’usuari una part o la totalitat del cost del servei, ja que les transferències que reben els municipis depenen d’altres administracions i els ajuntaments no hi tenen gaire marge de maniobra. En el segon cas, cal considerar quina despesa o servei deixarà de prestar-se o es prestarà amb menys quantia o qualitat.

I, finalment, podríem preguntar-los si el projecte passaria un test d’estrès, és a dir, quines conseqüències tindria per als ciutadans que no s’assolís el nombre d’usuaris previstos, que el cost de construcció i de manteniment es desviés molt del pressupostat inicialment, i que l’augment d’ingressos recaptats estigués força per sota del previst.

Si poguéssim disposar de tota aquesta informació, de ben segur que els polítics evitarien fer promeses absurdes i els ciutadans podríem decidir amb molt més criteri el nostre vot.

stats