La quinta de la mascareta

Les persones adultes no tenen respostes i no saben res, constaten les criatures

Hi ha una generació que va néixer amb la crisi, l'anterior, la de 2008. Hi ha crisi cada any i tota l'estona però a algunes els hi posem etiqueta, i els hi posem data. Per tant, aquesta quinta a la qual em refereixo és filla de la crisi del 2008. Els seus pares i mares van haver de compaginar el canvi de bolquers amb el canvi de feina (en el millor dels casos) després dels acomiadaments massius disfressats d'ERO (brillant eufemisme), que van contagiar-se com vòmits infantils per l'empresa privada i per la pública.

Ara tenen al voltant de deu anys i ja són conscients de la nova crisi, la de 2020, la del coronavirus, que han dibuixat com una bola amb antenes verdes i han tapat amb els colors d'un arc de sant matí que tot ho venç. I les persones adultes somriuen, dibuix en mà, aquesta és l'actitud, diuen, però la seva veu tremola i el dubte els traeix en forma de saliva espessa que els impedeix pronunciar certeses. Les mares, els pares, les mestres, les metgesses eren qui tenia la veritat i la raó, a ulls d'aquestes criatures. I no els ha calgut arribar a l'adolescència perquè els caiguessin els mites desballestats com una torre de cartes. De baralla espanyola que, val a dir, s'ha desempolsat del bagul de les joguines oblidades i ha protagonitzat un no parar de brisques i burros les tardes de confinament.

Les persones adultes no tenen respostes i no saben res, constaten les criatures. I no hi ha qui els entengui, corroboren. Quan començava tot, la canalla demanava mascareta però mares, pares, personal mèdic i classe política (aquest últim referent el coneixen sobretot per les caricatures del Polònia i ja, des d'abans, els feia més gràcia que respecte), deien que ni parlar-ne, que no servien per a res, que s'havien de guardar per a les persones malaltes. Cal ser solidari, van dir. I si abans deien blanc, ara diuen negre i tothom a posar-se mascaretes. Si tens més de sis anys, ets prou gran per sacrificar-te. És pel bé dels altres, diuen. Cal ser solidari, repeteixen. Però quan és que és un gest solidari posar-se mascareta, ara o abans?

I no badis que sinó la policia et posarà una multa. La policia? No és que tinguéssim el cos dalt d'un pedestal però l'uniforme sempre fa patxoca a ulls d'infant. No ens havien de protegir, mama? Per què ens vigilen? Total, que per evitar sancions, les persones adultes surten de casa amb mascareta, com un complement més, les arracades, el bolso. Si van molt de pressa la baixen sota la barbeta perquè els tapi la papada que no es noti que es belluga la pelleringa amb els passos accelerats. I quan s'asseuen a la terrassa del bar, se la treuen. El virus no contagia mentre consumeixes, és evident, diuen i riuen però la canalla no acaba de veure què els fa tanta gràcia. Deu ser que el virus es mareja amb la fortor de la cervesa. A la mainada també els passa. Quin fàstic, quina pudor, diuen. Algunes persones adultes confessen que tampoc no els agradava quan eren infants. Però sembla que s'hi han obligat, han fet un esforç d'aquells que demanen a la seva descendència (la cultura de l'esforç) i ara sempre que ve el cambrer la demanen, els agradi o no. No saben trobar-se amb les amistats sense tenir-ne una a les mans. Només s'explica si la cervesa té aquest efecte demolidor contra els virus. Als bars hi pot haver molta gent molt alhora però, en canvi, l'escola no va tornar a obrir mentre hi havia les mestres. Ara s'ha obert perquè els monitors i les monitores dels casals són més valents. Deu ser perquè fa poc que han arribat a l'edat adulta i encara són coherents. Potser encara no els ha donat temps a beure tanta cervesa. La gent gran en deu beure menys i per això s'ha de tenir molta cura en abraçar-los. Se'ls pot abraçar, però no gaire.

Quan tothom estava tancat, els pares i les mares, igual que les persones que fan tertúlia a la tele, deien que canviaria tot, que hi hauria un abans i un després. Que, quan es tornés a sortir, es cuidaria el món que quedarà pels que ara són infants i pels seus fills i filles, nets i netes. Que es posaria la vida per davant de tot. Però s'havien oblidat que les persones, les petites i les grans, tenim memòria de peix. Ara es fa tot igual que abans, però no gaire.

No cal que dissimulem davant de la generació de la crisi del 2008, que ja ens han caigut, sobre el seu desconcert, les (mas)caretes. I jo, mare d'aquesta quinta, per allò de donar exemple, miraré de fer alguna cosa coherent, per variar. I acabaré aquest article digital aquí per no malgastar tant paper.