Dir les coses pel seu nom

En aquests temps de política feta a base de titulars i tuits, no abunden les reflexions profundes

MARTA PASCAL
MARTA PASCAL

“En un món inundat d’informació irrellevant, la claredat és el poder”. Així comença l’obra imprescindible de Yuval Noah Harari '21 lliçons per al segle XXI'. De fet, no és només destriar entre allò que és rellevant i allò que no ho és. L’important és dir les coses tal com un les pensa. Els nostres són uns temps estranys, segurament perquè les opinions pròpies costen d’expressar. Opinar fa por. És aquella por al què diran, la por que alguns no tinguin pietat per esbudellar les idees legítimes que qualsevol persona ha de poder expressar en una societat democràtica.

En aquests temps de 'fast' polítics i política feta a base de titulars i de tuits estridents, no abunden les reflexions en profunditat sobre el sentit de pertinença a un espai polític. Tampoc abunden els reconeixements, l’autocrítica i el respecte als altres. Avui és ben agosarat i gairebé revolucionari reivindicar el diàleg i el pacte polític amb persones que puguin tenir una visió radicalment contraposada a la nostra sense que això signifiqui renunciar a les pròpies conviccions; reivindicar aquella frase tan nostra de “parlant la gent s’entén”; reivindicar la defensa de la política sense complexos al servei d’allò que sigui útil per a les persones, per a les nostres institucions i per a la llibertat individual i col·lectiva; reivindicar projectes que solucionin tants dels reptes que la societat catalana actual té avui: l’atur, la immigració, el canvi climàtic, el sistema educatiu, la feina de qualitat, l’habitatge, el creixement econòmic, el futur dels joves, les desigualtats socials.

Els experts en ciència política descriuen un fenomen típic de les democràcies liberals i que també s’aplica a Catalunya, que és la possibilitat que una determinada oferta electoral o partit polític no tingui un mercat electoral a qui adreçar-se. Però crec que val la pena que ens ho preguntem a l’inrevés. ¿Existeix el risc, a la Catalunya del 2018, que un segment important de la societat catalana es quedi sense opció electoral? La pregunta és estimulant. I la pregunta requereix la descripció d’aquest segment electoral com una porció de votants que no té res a veure amb les tradicionals clivelles de l’esquerra i la dreta, del més o menys nacionalista i de la visió agressiva, efímera i barroera de la política que es va consolidant a casa nostra i arreu del món.

Es pot fer política perseguint ideals, amb el rigor intel·lectual i polític que s’espera dels qui volen liderar grans projectes, posant les ambicions del país al capdavant, assumint errors, allunyant els apriorismes ideològics i amb respecte per a tothom

Som en temps en què sembla que s’imposa la simplicitat, el reduccionisme i la flexibilitat política i electoral. Tres elements que precisament mai s’han associat als partits polítics, però soc del parer que aquests són eines necessàries per fer acció política i que ser-ne militant és un exemple de compromís i no pas un motiu per amagar-se’n. Per això vam fer el Partit Demòcrata (PDECat), per ser a l’avantguarda del canvi polític que estem vivint, per fer-hi convergir gent ben diferent i per reivindicar la política com un valor irrenunciable. Aquest és un projecte perfectament viable si és capaç, que estic convençuda que ho serà, d’expressar-se amb tota la seva força des de la centralitat política i ser útil als ciutadans. Es pot fer política perseguint ideals, amb el rigor intel·lectual i polític que s’espera dels qui volen liderar grans projectes, posant les ambicions del país al capdavant, assumint errors, allunyant els apriorismes ideològics i amb respecte per a tothom.

Malgrat que a alguns els pugui semblar impossible, tot això és defensable des d’un sobiranisme inclusiu, de suma i no de resta, de ser més i no menys, de convèncer i de no imposar, de poca estridència, molt resolutiu i de lluita incansable perquè presos i exiliats polítics puguin tornar a casa.

Tot això ho escric avui amb plena consciència de no haver-ho fet ahir i convençuda que no podia esperar a demà. Per què? Doncs perquè avui fa quaranta-quatre anys que es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Ho escric no només pensant en tots aquells que van defensar públicament aquestes idees. Sobretot ho escric pels centenars de milers de persones anònimes que s’hi van emmirallar, que observen el terme 'convergent' en un sentit de pertinença, en una manera de fer i de ser, però sobretot d’entendre la política i el país.

Un dels nostres poetes universals, J.V. Foix, ho va escriure amb una gran delicadesa fa gairebé 80 anys: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Allò que érem i allò que volem ser, adaptat al segle XXI, és perfectament compatible. No ens ha de fer por reivindicar-ho. Dir el que un pensa sempre val la pena. Recuperar la política també. I Catalunya ho necessita