08/12/2017

Free Speech: de 1964 a 2017

3 min

En aquests moments en què la llibertat d’expressió ha tornat a ser una qüestió debatuda, tant per les autoritats polítiques com per periodistes i intel·lectuals, és especialment oportú recordar el Free Speech Movement que va tenir lloc a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. El curs 1964-65 desenes de milers d’estudiants van dur a terme manifestacions i segudes per reclamar el dret a expressar tot tipus d’opinions i a demanar diners per a causes polítiques, cosa que estava prohibida al campus. Bona part del professorat (obligat a fer un “jurament de fidelitat” en el qual se li negava la possibilitat de defensar a la universitat tota “idea radical”) els va secundar.

Un dels detonants del moviment va ser la detenció d’un exestudiant, activista en favor dels drets de la població afroamericana, perquè va refusar ensenyar la documentació a la policia. Tres mil estudiants van envoltar el vehicle policial durant més de vint-i-quatre hores per impedir que se l’enduguessin a la presó. Era l’època de l’inici de la intervenció directa dels Estats Units a la Guerra del Vietnam i de les lluites pels drets civils de les minories, entre elles la minoria de les dones, de les persones homosexuals i de la població afroamericana. La darrera pel·lícula de Kathryn Bigelow, Detroit, ens ensenya, per cert, que algunes coses no han canviat gaire als Estats Units des d’aquesta època, com demostra el moviment Black Lives Matter [Les vides negres importen], molt viu a Califòrnia.

¿Què queda de les manifestacions a favor de la llibertat d’expressió més de cinquanta anys després, a banda del Free Speech Movement Cafe, que recorda a les noves generacions el que va passar quan els seus pares i mares encara no havien nascut? L’any 2017 Berkeley ha tornat a viure fortes protestes en nom de la llibertat d’expressió. Aquest cop, però, eren contra la intervenció al campus de destacats representants de la dreta que va conduir Trump a la presidència dels Estats Units, com Steve Bannon (conegut pels seus comentaris racistes i islamòfobs i, sobretot, per la seva manca d’escrúpols a l’hora d’interpretar els fets i publicar-los com a veritats objectives) i Milo Yiannopoulos (un tertulià que es manifesta contrari al feminisme i al matrimoni entre persones del mateix sexe, però que minimitza els abusos sexuals a menors tractant les víctimes de “criatures malcriades que de sobte recorden que van patir abusos i ho denuncien vint anys després”).

Les manifestacions contra la presència d’aquestes “personalitats” al campus de Berkeley han fet que la premsa conservadora, tant nord-americana com espanyola, hagi deduït que “les feministes”, “els comunistes” o fins i tot “l’esquerra” en general “tenen un problema amb la llibertat d’expressió”. Obliden precisar que la reivindicació dels que s’oposaven a aquests actes no era prohibir-los, sinó convertir-los en veritables debats, obrint-los a participants amb idees ben diferents. També obliden explicar que les mesures de seguretat privada que implicava aquesta invitació costaven centenars de milers de dòlars, segons la mateixa rectora de la universitat. Uns diners que s’haurien pogut destinar, per exemple, al professorat que treballa en condicions d’extrema precarietat (exactament com a les universitats catalanes).

Un comentarista espanyol, a propòsit de la Universitat de Berkeley i comparant-la amb la Complutense, va ironitzar sobre la “malaltia infantil” de la universitat, que “nega les llibertats de pensament i d’expressió” i que vol imposar una tirania “d’esquerres”. Més enllà de l’apropiació per part de la dreta d’expressions i conceptes patrimoni dels moviments socials (¿recordeu el ministre que advocava per la restricció de l’avortament per tal de “defensar els drets de les dones” o, fa uns dies, una ministra del mateix partit que vol liderar la lluita contra les “fake news”?), la metàfora de la infantesa com a malaltia és interessant. L’edat adulta, en “posar seny”, consisteix, per tant, a guarir-se d’aquesta malaltia, forçosament passatgera. No obstant això, poetes i artistes han glossat la infantesa i l’adolescència com “la incapacitat de conformar-se”, en paraules d’Henri Michaux. Per la seva banda, l’estudiant detingut a Berkeley l’any 1964, Jack Weinberg, reclama ser l’autor de la famosa frase “No et refiïs de ningú de més de trenta anys”. Potser caldria, doncs, reivindicar també la creativitat i l’inconformisme “infantil” com a motor de canvi per a la construcció d’un futur millor.

stats