20/01/2011

Mussols, beats i il·lustrats

3 min
Evidentment, XV

Itot per un llibre", conclou amargament el protagonista de la novel·la L'estany de foc (Ed. Bromera), de l'autor alcoià Silvestre Vilaplana. Evidentment, aquell llibre és la Bíblia. Ço és: el Llibre, el llibre per antonomàsia. En les planes de L'estany de foc , Vilaplana reconstrueix la persecució de la Bíblia valenciana: "Treia de la funda de vellut negre el llibre i l'observava, n'acaronava les cobertes, en ocasions amb fervor, en ocasions amb llàgrimes als ulls. Començava fullejant-lo, sentint la carícia del paper a frec de dits, després tornava a l'inici, llegia el títol i encarava el primer versicle del llibre. "En el començament, Déu creà el món". I és aleshores, en aquell moment de recolliment transcendent, quan pensa: "I tot per un llibre".

I, tanmateix, aquell llibre no és qualsevol llibre i, a més, ha estat traduït a la llengua del poble: és una Bíblia en català. El risc és evident, perquè si els fidels entenen el text en la seua totalitat, aquelles paraules de l'Evangeli poden semblar per moments estranyes, o inversemblants, o del tot extravagants. Fins i tot, en alguns moments, poden moure al riure. El text en llatí o en grec manté el poble en la ignorància, li dificulta l'accés a les sagrades escriptures i la seua explicació tan sols prové de la cúria, dels exegetes que interpreten a la seua convinença les planes del llibre sagrat. Per això, l'arribada de la impremta i les versions dels textos a les llengües vulgars van representar un perill de magnituds inimaginables per a l' statu quo religiós. " Dieu défini c'est un Dieu fini ", advertia Pascal.

Fa anys, Rafael Tasis va publicar La Bíblia valenciana , una obra de contingut policíac que gira precisament al voltant d'un dels últims exemplars d'aquest llibre. Un objecte de bibliòfil, una joia per a col·leccionistes. Ara, en la novel·la de Silvestre Vilaplana l'acció corre a finals del segle XV, amb l'inquisidor Monasterio com a malvat protagonista. "Monasterio havia fet incendiar molts escrits en la seua vida i coneixia perfectament els residus que el paper i l'enquadernació deixaven", diu Vilaplana. Potser aquesta imatge és exagerada, però ens permet imaginar l'inquisidor analitzant les cendres de la llar i ataüllant detectivescament quina classe d'escrits, herètics o no, hi havien estat incinerats. Comptat i debatut, durant aquests anys es va lliurar una batalla implacable entre el desig de saber del poble i la necessitat d'ocultar de l'Església.

La Il·lustració és la culminació d'aquest deler per dur el coneixement a totes les llars, per il·luminar tots els racons del món. Voltaire animava D'Alembert a il·luminar amb la raó fins els mussols, "a pesar del seu odi innat per la llum". La força dels fets, la lluita contra l'obscurantisme, la profunda confiança en la naturalesa humana esperonava el treball dels il·lustrats. La credulitat, les injustícies, la maldat, eren conseqüència de la ignorància, pensaven: com més savi fóra el poble, més pròsper seria un país i més sensats i feliços els seus ciutadans. El sapere aude és un crit a la rebel·lió intel·lectual, a conèixer i descobrir el món amb els propis ulls.

Estaven encertats els il·lustrats? Tenien raó els clergues per témer tant la impremta i per desconfiar d'aquelles traduccions? Al segle XXI, en plena era de la informació, amb tota mena d'iPods i iPads, d'enciclopèdies online , amb un accés inimaginable al fantàstic i inacabable univers cultural, la resposta és evident. Potser no calia cremar tants llibres, potser no calia perseguir tants heretges. La influència de l'Església sobre els ciutadans segueix sent immensa, i ni Galileu ni Darwin l'han debilitat gaire. En la natura humana hi ha un biaix consubstancial a la credulitat, al sentiment místic, a la pruïja religiosa. La manifestació més recent de tot açò és la beatificació del Papa Wojtyla, amb miracle inclòs i tot. El científic Alfred Giner-Sorolla va encunyar el terme d' Homo religiosus per definir la naturalesa consubstancialment mística de l' Homo sapiens . Potser per això, encara a hores d'ara, la raó segueix lluitant, quasi com el primer dia, per il·luminar fins els mussols, "a pesar del seu odi innat per la llum". Tanmateix, possiblement és una batalla perduda, perquè un mussol sempre serà un mussol. I n'hi ha molts més dels que es pensaven els il·lustrats. Això, ai!, és un fet incontestable.

stats