Antoni Guil: “O canviàvem o desapareixíem”

BarcelonaAntoni Guil va néixer a Almeria (1959) però des dels vuit anys viu a Montmeló, localitat on ha sigut alcalde durant vuit anys (PSC). Soci del Barça des del 2004, és president de la Penya Blaugrana de Montmeló i de la Confederació Mundial de Penyes, ens creat el 2015 arran de la professionalització del moviment penyístic blaugrana. Aquest cap de setmana, coincidint amb el Gamper, serà al Congrés Anual de penyes, l’any en què es compleix el centenari de la primera penya de la qual es té constància.

Per què calia professionalitzar les penyes?

D’entrada, perquè no sabíem ni quants érem. Però també perquè estàvem organitzats de manera molt anàrquica. Tot va començar el 2004, amb el primer cens de penyes, i després, a partir del 2010, amb la transformació del nostre moviment fins a arribar a crear la Confederació, el 2015. Vam entendre que tots junts teníem més força, més capacitat d’influència i més recursos.

Tradicionalment, les penyes s’han associat amb veure els partits del Barça per televisió i amb organitzar autocars per anar al Camp Nou.

És que fins ara no hi havia res més. Aquest és el problema. Hem hagut de fer una relectura de la nostra realitat i del nostre paper. El futur a Catalunya passava per integrar-nos en el teixit associatiu dels pobles i ciutats. Per exemple, des de la solidaritat: en una localitat on hi ha refugiats podem fer activitats amb el suport de la Fundació. O amb conferències, com la que fa sor Lucía Caram sobre la pobresa infantil; o una convocatòria per tractar problemàtiques com el bullying. I això sense comptar les activitats esportives, perquè moltes penyes tenen equips de futbol, d’handbol, de volei... Que se’ns deixi d’identificar només com els que posem autocars, veiem partits, fem sopars, berenars i calçotades!

El Barça com a reclam.

És que, a Catalunya, o canviàvem o desapareixíem. N’estic convençut. Pot passar que en un poble el 80% de la gent sigui del Barça. Per tant, aquell objectiu inicial, de trobada per veure partits, ja no té tant de sentit. Calia canviar el focus. Ens hem hagut de reinventar. I penso que hem fet un bon diagnòstic i hem sabut aprofitar els recursos que ens donen tant la Fundació com la Confederació.

Tot i que seguiran veient partits i organitzant autocars.

Esclar! Però mira, amb els autocars ens ha passat que molts socis han desertat i ja no van al camp habitualment. Abans els autocars s’omplien amb 50 persones i ara baixen mig plens. A vegades no surt ni a compte, però mantenim el servei perquè hi ha gent que el necessita.

Segons el cens hi ha 1.247 penyes, 435 a Catalunya, 678 a la resta de l’Estat i 134 arreu del món.

Sempre dic que aquestes penyes que hi ha arreu del món són avui el que nosaltres érem. Quan ets fora de Catalunya i t’atrau el Barça, siguis català o no, busques espais on trobar-te perquè tens un mateix centre d’interès i el vols compartir. La distància fa que el sentiment de reunió sigui més necessari. De la mateixa manera que també són importants les penyes que hi ha a la resta de l’estat espanyol, perquè en algunes zones on els culers són minoria anar a un bar a veure un partit pot ser una mica incòmode.

I són més de 164.000 penyistes, un 11% dels quals són socis.

Que el penyista, a més, sigui soci, és un valor afegit. El nostre objectiu és créixer en penyistes, però també créixer en nombre de socis. I això ho volem treballar primer a Barcelona per després portar-ho al territori. Necessitem un moviment fort a la ciutat perquè el soci se senti atret pel que significa el moviment de penyes. Que siguin socis militants, que difonguin els valors del Barça. Aquest és el nostre horitzó.

És cert que la mitjana d’edat del penyista supera els 65 anys?

No, i ara! Això es diu però no és cert. De totes maneres, sí que pensem que la franja d’edat és una mica alta. Però també tenim molta gent jove, molts nens i nenes, que hem captat a través de les moltes activitats esportives que fan les penyes. El que ens falta és gent entremig, d’uns 35 anys. Ja fem algunes activitats, com tornejos de pàdel, concursos d’ e-sports... Activitats per fer atractiu el fet de pertànyer a una penya, o reconèixer-la com un element diferent al que s’havia percebut fins ara. Tot això forma part del nou projecte.

També és cert que les penyes han tingut, i tenen, molts detractors.

Hi ha massa tabús amb el nostre moviment. “És que aquella gent són nuñistes!”, sovint es diu. Ens han penjat moltes etiquetes, algunes justificadament, però moltes són injustes. Penso que ens han criticat per ignorància. Ara bé, també és cert que al moviment li ha costat identificar-se amb la societat. Per això és tan important reivindicar-nos, aportar coses, transformar-nos...

Una de les crítiques més famoses, i que es repeteix any rere any, és sobre les entrades de les finals.

Doncs mira, en les últimes finals de Copa, contra l’Alabès i el València, nosaltres vam poder compensar el dèficit de petició d’entrades. Ens en tocaven 3.000 i vam acabar adjudicant-ne més de 8.000. I això és perquè algú no va fer el que havia de fer. I aquest algú és el soci. Si un penyista de més pot anar a la final és perquè un soci no ha volgut anar-hi. Aquesta crítica penso que ha perdut tota la fortalesa des de la final contra l’Alabès. Les penyes tenim el que ens correspon.