L’APUNT DEL MUNDIAL

França, l’èxit de treballar en silenci

Especialista a embolicar la troca abans de les grans cites internacionals, ha aconseguit fer pinya i evitar incendis en la prèvia del Mundial

Des que la selecció francesa va guanyar el seu primer -i per ara únic- Mundial el 1998, els bleus afronten cada Copa del Món amb l’obligació de tornar a casa amb el títol a la butxaca. I això, que també passa en altres seleccions com ara Espanya, l’Argentina o el Brasil, li ha costat més d’un disgust. L’exemple més clar és el del 2002, quan va cometre l’error de viatjar a so de bombo i platerets pensant que anaven a recollir la copa al torneig de Corea i el Japó i va acabar marxant cap a casa a la primera fase sense haver marcat ni un sol gol.

Per tradició i potencial futbolístic França és de les candidates a guanyar, però poques vegades hi havia tanta unanimitat abans d’un torneig dient que els bleus estaven entre els grans favorits per guanyar el títol a Rússia. I l’equip no només ha sabut conviure amb aquesta pressió sinó que ha gestionat amb guants de seda tot l’enrenou i les polèmiques dels dies previs. Diumenge pot recollir els fruits de la feina ben feta si derrota Croàcia a la final de Moscou.

En l’aspecte futbolístic es poden retreure moltes coses al seleccionador Didier Deschamps, però és evident que ha sabut fer una bona gestió de grup per cuidar els egos i tenir tranquil el galliner. Res a veure amb el que va passar al Mundial del 2010, al qual es van classificar injustament amb un gol amb la mà d’Henry a la repesca. A Sud-àfrica el clima es va fer irrespirable després que el seleccionador Domenech va expulsar Anelka de la concentració. Segons el tècnic, després d’una esbroncada li va dir: “Ves a la merda, fill de puta”. El jugador ho va negar, els companys se’l van creure i van amenaçar de fer vaga. El resultat és que els bleus no va passar de la primera fase i el tècnic se’n va anar directament al carrer. I Anelka no va tornar mai més.

Com tampoc van tornar mai més a la selecció ni Karim Benzema ni Mathieu Valbuena, que el 2016 van protagonitzar un escàndol a escala nacional per un presumpte cas de xantatge. Aleshores Deschamps, que ja era el tècnic, va solucionar-ho de manera salomònica deixant-los fora de la convocatòria. Però va ser una ferida mal tancada que va generar enrenou i que es recordava constantment en una Eurocopa on eren els amfitrions i que van acabar perdent a la final contra Portugal.

Tancant carpetes a temps

Aquesta vegada França ha sabut tancar totes les possibles carpetes abans que fos massa tard. En aquest cas, carpetes en forma de fitxatges. El més clar era el de Griezmann i el seu no fitxatge pel Barça, que el davanter va resoldre en un documental i no en una roda de premsa de la concentració -fet que la federació francesa va agrair internament-. Umtiti posava fi al seu serial particular renovant amb el club blaugrana, mentre que Lemar acceptava l’oferta de l’Atlètic de Madrid i abandonava el Mònaco, per posar alguns exemples. Tot resolt abans de començar el Mundial.

Però encara quedava un últim obstacle: el del seleccionador. Feia temps que havia transcendit que França volia obtenir els serveis d’un Zidane que també es deixava estimar, però, com que tenia contracte amb el Madrid, tot plegat quedava en l’aire. Ara bé, amb la renúncia sobtada la federació ja es veia a venir la tempesta i es va afanyar a dir que Deschamps era inqüestionable. I Zizou, llest i elegant, hi posava de la seva banda dient que no hi havia res de res.

On Espanya va fotre’s de lloros amb Lopetegui, França va saber esquivar tots els sotracs amb elegància. Per aspirar a ser campió cal saber estar sempre a l’altura. França ha après dels errors del passat.