De clavar l’estocada a ressuscitar el rival
PeriodistaAquesta temporada ens hem acostumat a fer trampa quan analitzem els partits del Barça. Sempre destaquem 30 o 40 minuts bons. Perquè sempre hi són. Però els partits en duren uns quants més. I si en els moments de bonança no fas gol, ho acabes pagant. És la història de sempre. Ja ens la sabem.
La bona primera part del Barça al Bernabéu no va tenir premi. Va generar ocasions prou bones, però un cop més va tornar a pecar de falta de gol. Messi no pot disfressar-se de Déu Nostre Senyor cada dia i tampoc l’acompanyen la resta d’efectius. Griezmann segueix ben perdut, li costa ser protagonista, dubta quan ha de xutar i no està fi quan finalment es decideix a fer-ho.
I llavors podem parlar dels de sempre, com Vidal, que no és gens fi en la combinació. O Semedo, que a la que va perdre una pilota compromesa es va ensorrar i va ser una calamitat. O Arthur i De Jong, molt imprecisos. Personificar la derrota en un jugador seria injust, perquè la segona part del Barça va ser molt, molt fluixa. En joc i en físic. Setién també va dubtar i no va fer els canvis fins que ja es perdia. Mal negoci.
Diguem-ho clar. Barça i Madrid són dos equips en decadència que estan aguantant el tipus perquè tenen jugadors de molta qualitat. Però ni fan prou bé les coses a nivell col·lectiu ni tenen un físic exuberant. Dos gegants amb els peus de fang que tremolen cada cop que el vent els bufa en contra.
Un món d’acció-reacció que ara penalitzarà al Camp Nou. L’equip ha desaprofitat l’oportunitat de clavar l’estocada al màxim rival. I això s’ha traduït en debilitat a Barcelona i oxigen a Madrid. Ara tornaran els dubtes sobre el model de joc i sobre la plantilla i es mantindran els debats institucionals al voltant de la figura de Bartomeu.
La Lliga torna a estar oberta, i a Chamartín tornen a pensar que és possible no només guanyar-la, sinó també remuntar a la Champions contra el City. El que fa tenir 30 minuts bons en un partit... i aprofitar-los.
