Quan els del Girona viatjaven amb els colors del Barça

PeriodistaSegurament a molts els està sorprenent la temporada que està fent el Girona en l’any del seu debut a Primera. A mi també. M’esperava un equip valent i competitiu que podria salvar la categoria, però no un conjunt que -golejada al Camp Nou al marge- estaria flirtejant amb jugar a Europa.

Difícilment es pot entendre aquesta situació sense veure com ha evolucionat el Girona des del 2013, l’any que van tenir la primera oportunitat de pujar. Aleshores, el play-off final se’l va adjudicar l’Almeria. El cas és que, en aquell viatge amb AVE de gairebé sis hores per al partit de tornada, el panorama no tenia res a veure amb el que es veu i es viu avui dia a les graderies de Montilivi, o directament a la ciutat.

Recordo que en aquell trajecte hi havia poquíssimes banderes, bufandes o samarretes del Girona. De fet, al vagó on un servidor viatjava, hi havia més símbols del Barça (que si motxilles, que si polos, que si gorres...) que no pas dels de Montilivi. Recordo que un aficionat d’edat avançada em va dir que era una “llàstima” l’eliminació perquè se’ls havia “escapat una oportunitat única”. La seva tesi era que el Girona -aquell 2013- hauria pujat per tornar a baixar però hauria “regalat als aficionats” la possibilitat de visitar camps mítics de Primera com el Camp Nou, el Bernabéu i el Calderón.

Van haver de passar quatre estius perquè el Girona pugés. Quatre temporades llargues, amb decepcions sonades com el fatídic partit del Lugo del 2015. És fàcil parlar quan ja ha passat, però potser el fet d’haver hagut d’esperar tant per pujar ha acabat sent una benedicció per al club. Perquè aquells quatre anys es van acabar convertint en imprescindibles perquè a Montilivi s’anessin establint les bases del que hi ha ara: un projecte seriós de futbol en un club que ha fet créixer la seva massa esportiva, econòmica i, sobretot, social. En el fons, aquest Girona pot ser un debutant, però no un nouvingut al futbol professional. Hi ha arribat per quedar-s’hi.