L’APUNT DEL MUNDIAL

Les llàgrimes de Salah i els acudits de Sergio Ramos

MARTÍ MOLINA
MARTÍ MOLINA

Mentre en una sala de premsa còmplice Sergio Ramos es llançava a fer bromes sobre les lesions de Mo Salah i Loris Karius a la final de la Champions, a uns milers de quilòmetres, a Egipte, encara maleïen els ossos del central del Madrid i de la selecció espanyola. Al país dels faraons tenien por de no poder comptar amb el seu jugador estrella per a un Mundial que tornaven a disputar 28 anys després. En efecte, Salah es va perdre el primer partit, però finalment ahir va poder debutar contra Rússia. Malgrat això, els egipcis van tornar a perdre i van quedar matemàticament eliminats del torneig. El gol de Salah va ser insuficient.

A Egipte Salah és més que una estrella. És una divinitat, una mena de faraó escollit pel poble. El davanter del Liverpool, escollit millor jugador africà i millor jugador de la Premier League, va ser també el màxim golejador de la lliga anglesa (32 gols). Per això va forçar la màquina per ser a la gespa de l’Estadi de Sant Petersburg per mirar d’ajudar els seus. I, també, perquè tot i tenir només 26 anys, no sap si en podrà disputar cap més.

La selecció d’Egipte dipositava totes les esperances de fer alguna cosa digna al Mundial en la figura de Salah. La seva recuperació es va seguir i retransmetre amb la mateixa intensitat que una campanya electoral. Ara saben, per a desgràcia seva, que tot ha estat en va.

Salah va marxar de la final de la Champions plorant. Plorava pel dolor a l’espatlla esquerra, després d’una caiguda provocada per Sergio Ramos, que li va fer una clau de judo que ni tan sols està permesa en aquesta art marcial. Però sobretot, segons va reconèixer després, plorava perquè pensava que no podria participar a Rússia. Després es va saber que la lesió no era tan greu i que arribaria a temps per al Mundial. Just, molt just, però a temps.

Encara que a Ramos tot això li entrava per una orella i li sortia per l’altra. Amb el seu salero andalús es treia les puces de sobre com qui no vol la cosa. És més, va dir que ell no era culpable de res i que, en tot cas, si algú havia fet malament les coses era el davanter egipci perquè no s’havia infiltrat per continuar jugant. En aquella roda de premsa també ho va aprofitar per parlar del porter Loris Karius, que va rebre un cop que hauria condicionat el seu joc durant la final. Primer va fer-se el suec i després va fer l’acudit de la tarda: “Ja només falta que Firmino digui que estava refredat perquè li va caure una gota meva de suor”.

A Egipte les paraules de Ramos van provocar més d’una indigestió. Si ja se’l miraven amb recel, des d’aquell dia van practicar tota la màgia negra al seu abast. Encara més, el mateix Salah el va acusar de mentider, ja que va negar que li hagués enviat un missatge dient “que estava bé”, com va dir en públic el central del Madrid. És obvi que Egipte no ha caigut eliminat per culpa de Ramos. Poso la mà al foc que no va lesionar Salah expressament. Ara bé, costa ben poc ser elegant i disculpar-se. En canvi, Ramos va preferir fer-se la víctima amb sorna. De porc i de senyor se n’h1a de venir de mena...