OPINIÓ

Una oportunitat perduda per al futbol sud-americà

La Copa Libertadores i la Copa Amèrica han deixat amb el cul a l'aire els dirigents de la Conmebol

El Mundial del Brasil 2014 i els Jocs de Rio 2016 eren una oportunitat d’or perquè el país, i per extensió tota l’Amèrica del Sud, demostrés al món una imatge de modernitat. Lamentablement no va ser així. S’hi van observar algunes millores, certament, però rere el glamour dels esportistes més mediàtics i l’èxit de les plusmarques es respirava un ambient de pobresa i un tuf de corrupció que, poc després, sortiria a la llum en forma de denúncies i detencions. Una decepció. Però la cosa no acabava aquí. Durant l’últim any l’esport sud-americà –el futbol, concretament– ha estat al centre de totes les mirades i, novament, han destacat més els punts negatius que els positius. Parlo de l’espectacle dantesc de la final de la Copa Libertadores i del desgavell organitzatiu a la Copa Amèrica. Dos tornejos que han deixat amb el cul a l’aire els dirigents de la Conmebol, l’ens que regula el futbol a la zona.

No parlo de les coses que van passar al terreny de joc, com l’expulsió de Messi al partit per al tercer i quart lloc; la mala utilització del VAR, amb canvis de criteri constants, i els arbitratges casolans que va tenir l’amfitriona Brasil. Perquè això, per més que sigui incorrecte, ho puc arribar a entendre en el context del joc. Parlo de qüestions més profundes, tant d’organització com de planificació. ¿Com és possible que els estadis brasilers, inaugurats fa tot just cinc anys, presentaven un aspecte tan pobre a nivell del terreny de joc? ¿Tan malament estan les coses com per no fer-hi manteniment regularment? ¿Per què en un país com el Brasil, que embogeix amb el futbol, hi havia tan poca gent a les graderies? ¿Quin rigor té un torneig en què el Perú, la selecció finalista que s’enfronta a l’amfitriona, té problemes per entrenar-se a dos dies de la final perquè les instal·lacions, de cop, no estan preparades? ¿Algú pot explicar com en un hotel de gran luxe, on es concentrava l’Argentina, uns individus entren a les habitacions dels jugadors i els programen els despertadors perquè sonin de matinada i incomodin el son dels futbolistes? I el dispositiu de seguretat dels partits, perquè les seleccions de Colòmbia –el dia del debut– i Xile –als quarts de final– van quedar enganxades en sengles embussos i van arribar tard als camps, fet que, en el cas xilè, va forçar fins i tot a endarrerir l’inici de l’enfrontament. ¿No hem après la lliçó del que va passar a la Copa Libertadores?

És evident que el futbol sud-americà no ha estat a l’altura. I és una llàstima, perquè passen els anys, canvien els presidents i es mantenen els mateixos problemes de sempre. No és estrany, doncs, que els jugadors d’allà embogeixin per venir aquí. A mi no em serveix la resposta aquella de: “Ja sabem com van les coses per allà”. Relativitzar un problema equival a fer-lo més gran.e