La selecció alemanya, Una qüestió d’estat

BarcelonaDe la mateixa manera que el món del futbol va girar els ulls cap a la selecció espanyola dels Xavi, Puyol i Iniesta, avui les mirades apunten cap a Alemanya. La mannschaft s’ha convertit en una selecció de referència després de completar un recorregut que ha dut la Federació a unificar el criteri futbolístic i establir un programa de formació adreçat als joves futbolistes. Una qüestió d’estat que va començar a donar els seus fruits el 2006 i que, una dècada després, viu el seu moment de màxima esplendor.

La victòria a la Copa Confederacions ha confirmat la tendència positiva de la selecció alemanya, que acumula vuit competicions internacionals absolutes arribant, com a mínim, a les semifinals, amb el triomf al Mundial del Brasil (2014) com a cirereta del pastís. Uns resultats esportius als quals es pot afegir el triomf de la sub-21 a l’Europeu d’aquest estiu o el subcampionat als Jocs Olímpics de Rio, l’any passat. L’èxit, però, no es troba només en les victòries. Es basa sobretot en una llista extensa de futbolistes -la majoria, joves- amb qualitat per jugar amb la selecció absoluta. Una bona mostra és el que ha passat en aquesta Confederacions, en què el tècnic Joachim Löw ha sigut capaç de guanyar el torneig amb una selecció jove i experimental en què només dos futbolistes (Draxler i Hector) sumaven més de 20 internacionalitats absolutes i en què hi havia sis debutants.

“42 dels 44 jugadors que han competit a l’Euro sub-21 i a la Confederacions tenen menys de 27 anys, i 40 d’ells no arriben als 26. Cap altre país del món té un potencial com el d’Alemanya”, defensa Jürgen Klinsmann, exseleccionador d’Alemanya i predecessor de Löw en el càrrec. El tècnic ha pogut donar vacances als noms més destacats de la selecció i provar, en dos tornejos importants però de menor transcendència, els relleus de les vaques sagrades com Müller, Neuer o Özil. Aquesta situació ha donat els seus fruits i permet a Löw “disposar de més de 50 jugadors amb qualitat per entrar a la pròxima llista del Mundial 2018”, afegeix Klinsmann. Löw, de fet, defensa que cal renovar-se partint des de l’èxit. “Espanya guanya el Mundial el 2010, i el 2014 mantenia el mateix equip. Eren grans jugadors, però van quedar fora a la primera fase. Cal renovar-se, cal introduir noms nous, cal anar per davant dels rivals, que reaccionen al teu èxit”, ha explicat aquests dies durant la Copa Confederacions.

Renovar el model

El canvi de guió es produeix l’estiu del 2000. Alemanya venia de caure als quarts de final del Mundial de França 98, i a l’Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos l’equip ni tan sols va passar la fase de grups. Allò va encendre les alarmes de la Federació Alemanya (DFB), que tenia a l’horitzó el Mundial que organitzaria com a amfitriona el 2006. Sis anys abans de la cita es va començar a treballar. Massa tard per arribar a temps de guanyar a casa -Alemanya va caure a les semifinals contra Itàlia, campiona a Berlín-, però prou aviat per començar a recollir els èxits més tard. El 2008, Alemanya va perdre la final de l’Eurocopa contra Espanya, la mateixa selecció que va eliminar-los a les semifinals del Mundial del 2010. El 2012, semifinals a l’Eurocopa perdent contra Itàlia. I el 2014, l’èxit: es va convertir en el primer equip europeu que guanyava un Mundial a l’Amèrica del Sud, humiliant els brasilers i derrotant els argentins.

I tot, gràcies al programa posat en marxa l’any 2000, el talentförderprogramm, un projecte que consistia en la construcció de diferents centres de tecnificació arreu del país, en la formació d’un miler de nous entrenadors i en la captació i seguiment de joves jugadors. Va suposar una inversió de més de 1.000 milions que va començar a donar els seus fruits, precisament, el 2006, l’any que la selecció alemanya va quedar tercera al seu Mundial, amb Klinsmann d’entrenador.

El tècnic de Göppingen havia substituït el 2004 Rudi Völler. Amb Klinsmann arribava un futbol ofensiu, basat en la possessió i la combinació. S’acabaven les pilotades per sistema o les centrades com a principal argument ofensiu. Una aposta que no només s’havia d’aplicar a la selecció absoluta, sinó també en el futbol formatiu. Era una espècie de Masia a gran escala, amb matisos però compartint una idea de joc que permetés que dos futbolistes formats en dos extrems d’Alemanya parlessin un llenguatge futbolístic comú quan es trobessin al terreny de joc. El model no només volia formar bons jugadors, sinó també educar-los en conceptes similars sense que fos necessari que compartissin club.

Alemanya va apostar pel futbol. I el futbol li ha tornat la inversió a Alemanya amb escreix.