El xou de Sampaoli i Maradona
PeriodistaEl segon partit de l’Argentina al Mundial de Rússia no va fer res més que generar encara més dubtes. Per sobre de la debacle contra Croàcia a Nijni Nóvgorod, destaquen un joc pobre combinat amb decisions que no s’acaben d’entendre del seleccionador que deixa l’equip a un pas de l’eliminació. Tot dependrà del que succeeixi a l’última jornada contra Nigèria. És el que passa quan es bada a la jornada inaugural, o quan es creu que pel sol fet de tenir un tal Leo Messi a l’equip les coses s’arreglaran soles.
Sembla, però, que a l’ albiceleste s’han començat a adonar que amb el 10 no n’hi ha prou per ser competitiu a alt nivell. Almenys les últimes declaracions de l’entorn així ho donaven entendre. Esclar que, no ens fem il·lusions, si l’Argentina acaba quedant eliminada -que amb tot el que s’ha vist fins ara, s’ha de dir que té força números- tornaran les veus que diran que Messi se’n pot anar a passeig, que Diego Armando Maradona sempre serà l’ídol de masses i que el de Rosario no passarà d’un futbolista normalet que de petit va anar a jugar a l’altra punta de l’oceà Atlàntic. És així de simple, i així de cruel. Les frustracions col·lectives exigeixen que es tallin caps.
Però mentre encara hi ha marge per somiar -poquet-, cal pensar en les coses positives. O en les que es poden corregir. I en això a l’Argentina hi ha dos noms propis que poden moure fitxa. Un ha de fer un pas endavant. L’altre millor que fes un pas enrere.
Jorge Sampaoli està sent una de les grans decepcions del Mundial. Un entrenador amb fama de ser amant del joc de combinació i que en un any no ha sabut trobar una alineació perquè l’Argentina fos un equip mínimament atractiu. Bé, ni atractiu ni fiable ni resolutiu. Res de res. Deixaré les anàlisis per a la Natalia Arroyo, però a mi això de veure Dybala a la banqueta i Mascherano de pivot em segueix generant calfreds. I no parlo de l’error de Caballero, que és una pífia puntual, com la va pifiar Messi fallant el penal contra Islàndia.
El seleccionador, vestit amb una samarreta ajustada de coll amb punta i americana, anava corrent per la banda cridant com si s’acabés el món. No és gaire clar què deia, però veure Messi a punt d’engegar-ho tot a rodar és un resum bastant explícit del sidral que hi ha en aquell vestidor. Ara que és a caixa o faixa, Sampaoli farà alguna cosa, no? O tampoc?
I fora de l’equip? L’entorn, encapçalat per Diego Armando Maradona. Si bé el seu patriotisme és inqüestionable, genera més dubtes el seu paper com a tertulià-opinador-oracle de l’ albiceleste. Amant de les càmeres i amb incontinència verbal, es passa els partits muntant el seu espectacle particular. Quan no es presenta amb un havà de pam i mig, es dedica a deixar-se la gola cantant el “ Vamos, vamos, Argentina ”. Com si apel·lant a la virilitat masculina n’hi hagués prou.
Però més enllà d’això, que es pot considerar part de l’espectacle, hi ha una cara B del Pelusa que desestabilitza més que cap altra cosa. Incapaç de tenir la boca tancada, s’encarrega de ficar cullerada a tot. Expliquen a l’Argentina que fins i tot s’encarrega de trucar personalment als programes esportius per entrar en directe a dir-hi la seva. Així, improvisadament. Però esclar, és Diego, i té via lliure. I resulta que un dia diu que Messi és un geni i l’endemà el critica, i avui parla de Sampaoli, demà de la Federació, i demà passat es fica amb els rivals. I així, repartint per a tothom i a tothora, demostra, per desgràcia, que tot el que tenia de geni a la gespa ho té de tòxic a la graderia.
