Triomfalisme econòmic versus catastrofisme educatiu

Aquests dies s’ ha donat a conèixer l’informe Funcas, en el qual, entre altres coses, es diu que les Illes Balears és la comunitat on més ha crescut la pobresa des que va començar la crisi econòmica; a més, el Producte Interior Brut ha caigut un 5% aproximadament, s’ han perdut un 10% de llocs de treball, l’atur ha passat del 8% de la població al 21%. I si això fos poc, cal posar de manifest que amb la crisi econòmica hi ha hagut un procés progressiu de destrucció del teixit industrial balear, que ha caigut un 38%. I així podríem contiuar donant dades sobre el deute públic, la qualitat del treball, l’increment d’aturats de llarga durada, l’increment de les desigualtats socials... Indicadors, aquests, que posen de manifest que ens trobam davant un model econòmic que presenta importants símptomes reals d’esgotament i que necessita canvis progressius, amb acords socials, econòmics i polítics i amb una mirada que superi el curt termini.

Però, malgrat tot això, estam assistint a una quantitat significativa de declaracions que ens donen la bona nova de la sortida de la crisi; efectivament, aprofitant la millora relativa d’alguns indicadors macro, es posa de manifest que el pitjor ha passat, que estam sortint del túnel i del pou, que a partir d’ara tot seran millores. Es tracta de vendre -cal no oblidar que el mes de maig hi ha eleccions europees- triomfalisme econòmic a tots els nivells i d’animar la societat des de la perspectiva de l’inici de la recuperació econòmica real.

Però aquesta visió triomfalista i positiva de l’economia es transforma en catastrofisme quan parlam d’educació. I tot això, des d’una perspectiva molt ideologitzada i no posant en valor, fins i tot, els anys en què el PP ha governat l’educació a les Illes Balears. No es tracta d’amagar els problemes reals de l’educació, però sí de posar de manifest el que funciona, el que hi ha de bo i el que hi ha de positiu en el sistema educatiu. És evident que la situació del sistema educatiu de les Illes Balears, d’acord amb diversos informes, no és el millor dels possibles; l’educació a la nostra comunitat és una realitat en blanc i negre, amb punts forts i punts febles. Tenim problemes significatius, però la situació del sistema escolar balear ha millorat no només perquè en educació cap temps passat fou millor, diguin el que diguin els que volen tornar a una educació de pocs i elitista, sinó també perquè així ho posen de manifest diversos resultats o indicadors educatius tant de caràcter quantitatiu com qualitatiu.

Però el que resulta inacceptable és que siguin els mateixos responsables polítics d’educació i diversos opinadors sense els coneixements necessaris els qui manifestin, fins i tot en seu parlamentària, que el nostre sistema educatiu es troba en una situació catastròfica. A més d’ésser una definició que no respon a la veritat, que és injusta i que desconeix tots els avanços que ha tingut el nostre sistema educatiu, és una desqualificació que és irresponsable, que amaga totes les pràctiques positives que es fan a les escoles, que ignora la tasca dels docents i de la comunitat educativa, que comunica desànim, que desmoralitza i que va, fonamentalment, en contra de l’escola pública. Un acte, en qualsevol cas, d’irresponsabilitat política i educativa.

Tanmateix, aquesta irresponsabilitat educativa té altres expressions. I una prova és quan la consellera i altres dirigents polítics defineixen els resultats de PISA com a catastròfics. Una definició de catastròfica que no només no respon a la realitat, sinó que demostra la ignorància sobre el que significa PISA i els seus resultats. Si bé és veritat que els resultats són millorables, també és evident que cal analitzar PISA de manera seriosa, partint de la idea que els seus resultats no mesuren ni de bon tros el funcionament de tot el sistema escolar tant a nivell macro com a nivell mico. La complexitat del sistema educatiu requereix més matisos i indicadors. I tot això sense menysprear la importància de PISA.

En aquest context, si hom fa una anàlisi rigorosa de PISA, podem extreure una sèrie de conclusions que no són les que des d’alguns sectors i administracions ens diuen. Així, a tall d’ exemple, cal posar de manifest que les puntuacions del rendiment educatiu a Espanya són semblants a les del Regne Unit o Luxemburg. I que els resultats a Balears, que, a més d’haver millorat en aquests darrers de manera progressiva, està a l’altura dels Estats Units. I així podríem continuar analitzant resultats que, si bé són millorables, no es poden qualificar de catastròfics, tal com ho fan determinats dirigents polítics i mitjans mediàtics, més interessats a ressaltar els aspectes més negatius, que de posar en valor els avanços educatius i tots els aspectes positius.

Així, qualcú pot pensar que és possible millorar l’educació no reconeixent la feina que realitza el professorat? Pot creure qualcú que és possible que l’educació sigui de més qualitat sense comptar amb la participació, la complicitat i l’empatia del col·lectiu docent? Pot imaginar qualcú que és possible aconseguir l’esforç de tota la comunitat educativa fent campanyes en què es defineix l’estat de l’educació només ressaltant el que no funciona i amagant el que funciona de bon de veres?...

L’educació no es millora a cops de decret perquè la realitat escolar és mes complexa. Cal passar de l’unilateralisme al multilateralisme educatiu amb tots els implicats. La política de la confrontació i el conflicte no són la solució. Per què als governs els costa tant arribar a acords de mínims en educació, quan s’arriba a consens en altres camps també sensibles econòmicament, políticament i socialment. En política, com en la vida, el que cal no és vèncer, sinó convèncer; però els fets ens confirmen que la política educativa no va en aquesta direcció; tot el contrari, ja que el que necessiten l’educació, l’escola pública, els docents, els estudiants, la comunitat educativa i la societat és una altra actitud política i educativa. Què es pretén amb aquesta política? A qui afavoreix tota aquesta situació? Malauradament, ens trobam en un carreró sense sortida. Ens manquen polítics capaços de sortir del seu redol ideològic i de posar fill a l’agulla de les solucions. Necessitam uns governants que compleixin les seves promeses educatives, que creguin en l’educació, que governin des de la responsabilitat i la complicitat, l’empatia i la confiança, la decència i la dignitat, el seny i la positivitat, el diàleg i la paraula.