El conflicte com a resposta

Resulta inexplicable, tant des de la racionalitat educativa com des de la sensatesa i el seny, el que està passant en el món de l’educació de les Illes Balears. El Govern amb la majoria absoluta més important que hi ha hagut a la CAIB des que les Balears varen aprovar l’Estatut d’Autonomia, a més d’enfrontar-se a la societat civil i a la comunitat educativa, de manera directa i sense complexos, ara sembla que s’està enfrontant al poder judicial.

Efectivament, no cal dir gaire coses més de les que s’han comentat en relació amb les diverses sentències sobre el TIL per part del Tribunal Superior de les Illes Balears; els jutges han parlat, i han parlat de manera clara, i per unanimitat, d’ acord amb les demandes que han presentat els sindicats de professors i els pares: el TIL ha estat suspès.

Unes sentències que varen tenir una primera resposta de la que és ara la nova consellera d’Educació, demanant responsabilitat a totes les parts. Aquesta demanda de responsabilitat també feia referència al Govern? O demanava aquesta conducta responsable a tots els altres, inclosos els jutges? Tanmateix la resposta que el president Bauzá ha donat sobre el canvi de govern no ha estat més que la mateixa de sempre: el TIL continua, malgrat les sentències, malgrat les manifestacions, malgrat el rebuig dels docents i dels pares.

El president Bauzá ha decidit continuar amb el conflicte, i ho ha fet des de la prepotència política i pedagògica, des de la manca de consideració a la justícia, des d’una demagògia argumental increïble. Els arguments emprats demostren la concepció de la política, de la societat i de l’educació que té el president de les Illes Balears.

No hi havia altra sortida a la crisi educativa que viu l’escola de les Illes Balears? Interessa al Govern Bauzá solucionar un conflicte que necessita una resposta negociada? Per què interessa al Govern aquesta cronificació del conflicte? Una cronificació que desestabilitza els centres, desmoralitza els docents, desorienta els pares, que afecta negativament, i fonamentalment, l’escola pública i que sofreixen, en darrer terme, els estudiants dels diversos nivells educatius.

Es pot jugar, impunement, amb l’educació, amb els alumnes o amb el professorat, amb els pares? És el sistema escolar un espai on es poden fer experiments sense cap tipus de base seriosa i científica? Quina seria la conducta política del Govern davant un conflicte en el sector turístic, del transport o de la sanitat? El president, mantenint el TIL, sense tenir en compte les sentències, ha pres la pitjor de les decisions educatives; està allargant el problema educatiu des d’una posició política impròpia d’un govern democràtic.

I malgrat tot, era l’hora de la política, amb majúscules. El president calia que sortís del seu redol ideològic i, amb altura de mires, obrís una nova etapa per començar a dialogar de manera seriosa, racional, amb una visió de present i de futur. Era el moment de la generositat política, de la humilitat, de la capacitat de cercar solucions, de la responsabilitat. Però, també, era l’hora de l’educació en majúscules. Ningú no nega la necessitat de millorar l’educació i les competències lingüístiques, ans al contrari.

Però de manera seriosa i basada en evidències, dialogada i amb complicitat. El president, emperò, ha elegit la pitjor de les respostes. Per què?