OBSERVATORI

Debat?

Allò que no ha fet el mitjà públic tampoc no ho ha aconseguit una agència de màrqueting. L’acte dels candidats a Twitter ha suposat una campanya magnífica per a l’empresa organitzadora. Ha col·locat l’etiqueta #CandidatosCAIB com a tendència estatal i ha alimentat el debat a la xarxa, davall d’aquest paraigua. En la sessió, però, no hi ha hagut intercanvi. Ha estat un frontó avorrit i mecànic, salvat només per la durada. Sense rèpliques no hi ha diàleg, i sense això els titulars esputats pels candidats només poden confirmar les idees preconcebudes que té el receptor. Sospitam que aquest no és el format ideal per als organitzadors, que només pel fet d’haver aconseguit asseure’ls a tots davant els set tuitaires i tota la xarxa ja han demostrat que de comunicació, relacions públiques i organització d’esdeveniments en saben una estona. Objectiu complit, i amb nota.

Resulta curiós, vist des del punt de vista dels partits, que es posin d’acord per treballar amb aquestes regles i siguin incapaços d’acordar format i temps en els mitjans públics. Ni que sigui per practicar la mateixa esgrima buida que el format engiponat els ha obligat a desplegar –és un dir– sota la regla –virtual, en aquesta ocasió– dels 140 caràcters. Si això que hem vist a Twitter amb una emissió en 'streaming' destorbada per anuncis impertinents –n’han botat tres de manera extemporània– ho haguéssim hagut de suportar a la tele haurien plogut garrotades a l’ens, a qui ho hagués moderat, al maquillador i a l’atrezzista. I s’haurien publicat càlculs interessats del cost suposat de l’esdeveniment i els hauríem creuat amb l’audiència registrada per comptabilitzar la ràtio per receptor, per escandalitzar-nos molt i gesticular. Potser hauríem renegat del criteri, però almanco n’hi hauria hagut un.

Els responsables polítics continuen negant-nos la possibilitat de sentir-los debatre sota unes regles professionals i imparcials, que deixin parlar a uns i altres i confrontin posicionaments perquè l’audiència jutgi. És una feina, aquesta, complicada i arriscada –els periodistes, és clar, ens equivocam–, però hi ha, en els mitjans illencs, persones honestes i capacitades, de sobres, per fer-ho. Potser és hora que ho reclamem, també, en nom de la transparència i del joc democràtic.