OPINIÓ
Opinió 02/09/2016

Antifaç i cicatriu

3 min

Amb independència de com acabi el sainet polític espanyol, de moment podem dir que ha començat de la pitjor manera. Tot el que veiem és totalment legítim, però d’una poquesa esfereïdora i ja gairebé indecent. Es dóna la mateixa situació que després de les primeres eleccions: el líder de l’altre gran partit espanyol —PSOE— es nega a abstenir-se, tornant-li la monera a l’altre, quan a la inversa i amb suports suficients també va arribar a formar una certa majoria factible. La dreta ha pactat i s’ha quedat a pocs vots de poder governar, però tot està tan rovellat i té tan poca grandesa que anem dirigits a les urnes. Fum, fum, fum. Es fa política a la brava, de terreny cremat, i aquestes en són les conseqüències: fas del rival polític un enemic a abatre, encara que això t’enfonsi a la llarga. Com més greu el problema, en política molt sovint s’imposa el curt termini, els pactes de no-res i el rebombori ineficaç. La frontissa de Ciutadans es pot ara vinclar a l’esquerra, com el primer cop, però haurà de colgar-se amb Podemos, caient en una altra de les seves incomptables contradiccions (dubto que Ciutadans aprofundeixi encara més la tomba en la qual s’ha hagut de ficar; l’únic que pot fer el PSOE és intentar dissoldre amb un acord fallit a tres bandes la responsabilitat d’una altra investidura fracassada). Hi ha alternativa a l’esquerra, sumant des de qui es considera «centre pactista» —però alhora entestadament nacionalista espanyol—, però serà difícil. El PP sobretot confia que Catalunya li posi en safata: com pitjor millor, com més embranzida independentista més necessitat de reforçar-se, i més ‘urgència’. També pretenen que el PSOE fracassi a Euskadi i Galícia, i que presos per la por l’investeixin abans de tornar a unes urnes enverinades. Hi ha temps fins a l’octubre… però el setembre ve carregat de peripècies. Si qualla l’acord d’investidura, el que sigui i quan sigui, serà més per estalvi en ridiculeses que no per triomf de la negociació i de la cultura democràtica. Serà una mascarada, que només farà que ocultar una gran ferida. Abans l’antifaç que mostrar la cicatriu.

L’estat espanyol està a poca distància de ser un estat gairebé fallit: el sistema no rutlla. El disseny institucional hauria d’impedir situacions com la que patim. La Constitució del 78 potser va fer una determinada feina, però torna a mostrar ara les seves limitacions. L’estat té una crisi territorial molt accentuada, i riscos de desobediència i d’unilateralitat pertot, ara no només a Catalunya. La màquina es desfà, però les peces se senten amb prou vigor per a continuar una vida pròpia, i més democràtica i digna. Ens uneix més l’espant que no les ganes de conviure. Estem aglutinats entorn de la por —la incertesa econòmica, la cega màquina legalista, el buit que ressona a la UE—: Espanya no ha sabut crear un marc de comoditat per a tothom, perquè ha faltat des de cultura plural fins a diners: som massa pobres per a tanta riquesa cultural i lingüística. I massa pobres per a gestionar tants diners com els que ens cauen del cel simplement perquè tenim platges i sol a rompre. Les mentalitats són pobletanes —míseres encara que siguin milionàries—, però el món és el d’Internet, amb tot el seu batibull i tota la seva oberta complexitat imaginativa. El poder s’enforteix quan se’l divideix i se l’harmonitza en grans acords puntuals; entendre això és la clau per a aconseguir fer coses mitjanament perdurables. De res servirà canviar la Constitució —o fer reformes o estats nous— si no canviem de mentalitat. Però ja no parlem ni d’això sinó d’una fosca competició d’immobilismes. Anem a votar com qui va al centre de salut, més enfastidits que no amb ganes de treure’ns el gat del sac. A la llarga la ciutadania acabarà confiant més en l’atzar que en l’aritmètica.

stats