OPINIÓ
Opinió 25/05/2018

Blasfèmia i exili

Melcior Comes
3 min

El raper de sa Pobla, Valtonyc, ha partit a l’exili per no haver d’anar a la presó, on havia d’ingressar aquesta setmana. Sembla que al meu conterrani el vigilava la policia, que havia muntat guàrdia davant del seu domicili, i que el seguia quan anava a treballar, tement que fes això que s’ha atrevit a fer: desaparèixer d’entre els dits dels qui volen portar-lo a la garjola. La sentència és molt dura: tres anys i mig a l’ombra, i tot per unes lletres de rap, que suposadament injurien la Corona (amb majúscules, clar) i enalteixen el terrorisme (amb minúscules, clar). A Espanya ja no pot ni obrir la boca amb tranquil·litat; l’actor madrileny Willy Toledo haurà de comparèixer davant dels jutges perquè un bon dia va ‘insultar Déu i la verge’, i això pot vulnerar l’article 525 del Codi Penal que castiga l’‘ofensa als sentiments religiosos’. Tenim la blasfèmia tipificada a les lleis, com a certs països àrabs, dos-cents quaranta anys després de la mort de Voltaire.

Si perseguim aquestes mostres de llibertat d’expressió, estem posant-nos a l’altura dels països no democràtics, fins i tot estem donant per bo que els islamistes s’enfadin davant de les caricatures que es fan de Mahoma. ¿Amb quina autoritat defensarem un caricaturista si al mateix temps, com a societat, perseguim i castiguem aquells que fan befa o escarni dels “nostres” déus? Si acceptem que Toledo o Valtonyc han fet mal fet, doncs també hem d’admetre, al costat dels islamistes, que els caricaturistes francesos de ‘Charlie Hebdo’ també es van extralimitar.

¿Podem criticar l’Islam –les lapidacions d’adúlteres, l’execució d’homosexuals– però no el cristianisme? ¿Podem criticar l’Islam però no la nostra fe tradicional? ¿Podem criticar el rei del Marroc però no el rei d’Espanya? Tota la modernitat es basa en això: lliure examen, sarcasme, ironia. I anticlericalisme republicà, sobre el qual s’aixeca la Il·lustració, que és l’arrel intel·lectual de les democràcies i les llibertats. Som, com a societat, fills dels rebels, llibertins, escèptics, ateus, cismàtics, lliurepensadors, els hereus de la tradició de la indiferència crítica davant del que és sagrat o inamovible. Hem aixecat el món modern enfront del dogma, dels reietons i les seves lleis absurdes: Sade és molt més violent que el meu conterrani Valtonyc, i Toledo, un aprenent d’apòstata al costat del baró d’Holbach, Hitchens, o Houellebecq.

Espanya té un problema de debilitat molt gran si es posa nerviosa davant d’un raper irat o d’un actor ‘blasfem’. No hi ha un rap monàrquic, ni que canti les postes de sol; el rap està pensat per a amollar diatribes; és una simple convenció del gènere. I tots ens hem cagat en Déu en algun moment; a la revista de sa Pobla ‘Sa Marjal’, fa cent anys, el seu director, un capellà, ja advertia els poblers que no reneguessin contra Déu –tinc els facsímils d’aquella vella publicació i em faig un fart de riure i de plorar–; els poblers s’estaven fent famosos a tota l’illa pels seus renecs florits i continuats. El vicari Parera de sa Pobla, que en el fons era un integrista ultracatòlic, feia campanya contra els renecs que apuntaven Déu, però en cap cas li va passar pel cap que els renegaires fossin perseguits per la llei i la guàrdia civil. Ni el vicari Parera hauria arribat tan lluny com les autoritats espanyoles contra Toledo o Valtonyc.

Per demanar respecte, a més, has de ser respectable. Que la Corona espanyola, amb el seu historial d’afinitats amb les tiranies, o l’església, podrida per la seva relació amb el franquisme i la pederàstia, demanin respecte em sembla vergonyós. Sovint sembla que el règim, tot i la seva mala salut de ferro, s’esbuca, i que busca caçar mosques a canonades per mirar de distreure l’atenció del públic. Mentre parlem del raper, no parlem de Gürtel. Mentre parlem de capellans ofesos no parlem dels polítics que ens buidaren la cartera.

stats