“La llengua és la respiració audible de la pàtria”; aquesta és una frase que Kafka va dir al jove escriptor Gustav Janouch, i que aquest es va afanyar a transcriure als seus quaderns, que ens arribaren anys després en un extraordinari recull: ‘Converses amb Kafka’. El debat sobre la llengua, en aquest país nostre, és circular i recurrent. Cada parell d’anys tornem als orígens, a les reivindicacions bàsiques, potser perquè ens havíem acomodat i ens pensàvem que amb aquest aspecte podríem ser un país normal. Però no hi ha res de gaire normal a l’estat espanyol. De tot se’n fa polèmica i política, escarni. La llengua és pàtria: sense llengua una determinada comunitat cultural com la catalana no es reconeix com a tal. I si es veu com a entitat diferenciada inevitablement reivindicarà un estatus jurídic i polític diferent del que es vol atorgar-li.
Sense nació no hi ha estat, per això s’ataca la nació, perquè la reivindicació estatal deixi de produir-se. A l’equació li manca delicadesa i bona fe; perfectament es pot forjar un estat plurinacional i multilingüe, però per això cal un grau de civilització i cultura política que l’estat espanyol està molt lluny de tenir. Espanya podria assumir la modernitat política: el multilingüisme, el pacte, el respecte associatiu, el federalisme… Però no, prefereix treballar amb la mentalitat del segle XVI: assimilació, uniformitat, llei del més fort perquè és el millor. I al mateix temps posar contra les cordes tots els que s’atreveixin a dubtar d’aquest ideal, que té com a pilars la monarquia, la llengua espanyola, la unitat territorial, el mite de la ‘modèlica’ transició a la democràcia, i, d’afegitó, tots aquells que fa valer això mateix en els seus programes polítics.
El que estem patint aquests dies és un pas més en la farsa de provar de contenir un invent caduc, però que continua amb una mala salut de ferro. La consciència nacional catalana passa per la llengua i tots aquells que la fan valer com instrument digne, vàlid i de modernitat: parlants, periodistes, polítics, etc. La llengua és el nervi d’un nosaltres diferenciat que s’han d’encarregar de fondre, per integrar-lo en una altra unitat suposadament més eminent i poderosa. Que la llengua catalana estigui estretament relacionada amb l’independentisme —són independentistes un 77% dels catalans que tenen aquesta llengua com a pròpia, i només un 33% dels que es declaren bilingües, així ho publicà aquest diari— és una dada que no escapa als enemics tant d’una cosa com de l’altra. Tot i que alhora és cert que els molesta d’una forma hiperbòlica que un castellanoparlant es confessi independentista i militi obertament en aquesta causa.
El castellà està arreu; quan em passejo per Barcelona o pels municipis del Baix Llobregat poso l’orella: només una de cada quatre converses que sento és en català. La immersió ha fet una feina correcta —tothom sembla que l’entén—, però no miracles, ni ha alterat els hàbits lingüístics d’una ciutadania que té molt clar quina llengua va aprendre a casa. La llengua vehicular del carrer és el castellà, encara que si respons en català és altament probable, encara, que la conversa derivi cap aquí. La pàtria respira, però amb dispnea.
La respiració assistida que li donem els seus parlants més conscienciats i les institucions quan mantenen la política de les dues llengües oficials, també com a requisit per treballar de cara al públic, han aconseguit frenar que el català no sigui com l’asturià, el basc o el ja difunt guanxe canari.
Ara, pel mitjà que sigui, s’intentarà que el castellà tingui més presència a les escoles, però dubto que puguin esborrar la immersió. La nostra llengua és caça major, la peça que el PP vol cobrar-se de cara a arrabassar vots a Ciutadans, que s’enfila a totes les enquestes.
