OPINIÓ
Opinió 02/03/2018

Cinquanta anys enrere

Melcior Comes
3 min

Sobre el maig francès del 68 n’hem tingut notícia, els de la nostra quinta, per llibres i pel·lícules, algunes de vertaderament memorables. Els autors d’aquella 'nouvelle philosophie' francesa ens van assabentar després del que allò va significar, fent-ne una crítica més o menys ponderada o maliciosa.

Les coses s’havien d’agitar, els paisatges morals demanaven vent fresc, les velles jerarquies s’havien de subvertir, tanmateix per a posar-ne d’altres al seu lloc, basades en excuses literàries, filosòfiques o estètiques. Una Revolució on la doctrina marxista o maoista tenia un paper, però en el fons no era res més que un altre complement, un afegitó lúdic a la tabola de la música nord-americana. “Els estudiants s’avorrien”, va dir De Gaulle, potser sense errar-se.

Els fills d’unes classes ja acomodades gràcies al benestar i la riquesa que s’havia anat acumulant a França després de la guerra van sortir al carrer. Tota una generació que volia somiar, i que va sortir a manifestar el seu dret a fer-ho, més enllà de concrets canvis legislatius o de programes des de les institucions per mirar efectivament de solucionar els problemes reals dels més desfavorits. Ai, el narcisisme… Determinats col·lectius agafaven l’altaveu; es podien sentir en plenitud, per fi, les dones, els joves, els homosexuals, les minories. Això es posava en primer pla: la rebel·lió contra la fatalitat de la Història com s’havia entès fins llavors.

Somiar més enllà de les claudicacions i dels interessos, els costums, l’ordre imperant i la carrincloneria. L’aventura, el rock fet política. Ja no hi ha un destí fatal que s’haurà de complir sinó que tot depèn de nosaltres. Aquest alliberament de les consciències també ha servit per obrir nous camins en els mercats, amb la invasió d’un hedonisme feliç i vividor i sense culpabilitat davant del desig, difícilment compatible —ara ho sabem— amb la consciència ecològica. Això també es va alliberar. ¿Què en queda, de tot allò? Tot i res.

La Revolució ha acabat sent una mena d’agència de col·locació: el truc que els més abrandats han fet servir per situar-se en el món de la política o dels negocis. La tradició de la subversió; l’hàbit, potser ja subvencionat, de cridar a totes hores. Una excusa per deixar-se anar, per arreplegar una part del botí amb la mateixa voracitat “burgesa” que es criticava de bon principi. Aquella generació ara ja s’està jubilant, i no crec que puguin fer un balanç gaire positiu, de tot plegat. Al final s’ha vist que qui més parlava de Revolució va trobar-se la multitud demanant votar, i s’hi va posar de perfil, en el fons d’acord amb el ministre i la seva policia. La Revolució també ha estat una escola d’impostors. D’inquisidors d’esquerres que han purgat diaris de ninotaires i articulistes quan han vist la banya del bou de massa a prop. Però quan eren joves aixecaven llambordes.

Estem allà mateix, demanant poder exercir la llibertat d’expressió per a cantar el que ens doni la gana, sigui la posta de sol o la mort ritual dels poderosos. Fins i tot ara pot ser pitjor, perquè els mateixos que abans ens empenyien a parlar lliurement s’han erigit en guardians del missatge, i ens obliguen a treure les dones despullades dels museus, no fos que el cos de les senyores sigui objecte de pensaments políticament denigrants. Ui. Ens van voler ensenyar a ser lliures, fins que vam usar la llibertat per fer-los trontollar la cadireta. O el tron.

Abans tan sols hi havia els dogmes conservadors fent pressió des de la dreta; ara s’ha de parlar amb por de no ofendre els nous tòtems, que ni tan sols accepten la ironia o la jocositat. ¿Qui s’atrevirà a dir que la instal·lació de fotografies de presos polítics que s’ha censurat a Arco és d’una gran mediocritat estètica? Ui, no, que això és fer joc al capital. Sota les llambordes, les clavegueres.

stats