OPINIÓ
Opinió 24/08/2018

Concert de silenci

Melcior Comes
3 min

Tot allò que anomenem ‘art conceptual’ es basa en la troballa de precisament això, un concepte poderós o idea que tingui la força d’una obra d’art per commoure’ns, o fer-nos veure i sentir quelcom imprevist i significatiu. Ha arribat un punt en la història de l’art en què les formes tradicionals ja semblen no donar més de si: la pintura ‘de cavallet’, l’escultura o el tapís, etc., i ja es busca que l’artista no hagi de mostrar gaire res més que la seva simple idea o identitat, o ja les dues coses poden ser el mateix. Els concerts de silencis de Cage, per exemple, portarien això fins a l’últim extrem: el minimalisme sonor es fa tan mínim que, com deia el mateix Cage, tot el que fem és música.

A YouTube hi trobo una escenificació de la seva cèlebre composició '4’33’’'; el pianista William Marx surt a l’escenari amb un frac i s’asseu davant d’un gran piano de cua Steinway. Però un cop s’ha acomodat, tanca el teclat i agafa un cronòmetre: així comença el primer moviment. Silenci total. No se sent més que alguna tos del públic. La blana alenada d’una sala atapeïda de gent.

Quan cessa el primer moviment, torna a aixecar el teclat, descansa uns instants, i poc després comença la festa muda: clou i cronometra la duració del segon moviment. Així fins a 4 minuts i 33 segons de silenci impossible. I acaba, i no cal dir que tothom aplaudeix i l’intèrpret fa reverències reiterades al públic abans d’abandonar l’escenari.

Potser el concert de silenci de John Cage ens pot servir per mirar d’entendre què està passant ara al país. Una política conceptual, el gest florit però buit, la pura idea sense més fons que el que siguem capaços de posar-hi nosaltres amb la nostra mirada o interpretació, o cultura. La república catalana va ser una mica com aquella peça sonora de Cage, o més aviat –i aquí la semblança pot ser més precisa–, com l’obra '1000' de Paola Pivi.

Mil persones es reuneixen al Tate Modern, l’any 2009; se’ls reparteixen taps per a les orelles, curiosament grocs; els conjurats van arribant i ocupen el seu lloc en una enorme esplanada coberta. A un nivell inferior, s’hi aplega el públic, que s’asseu al terra. Quan els del nivell superior reben l’avís, comencen a cridar amb totes les seves forces. Passat un minut, desisteixen i abandonen el lloc. L’obra, perquè n’haurem de dir així, no deixa de produir emocions, el seu concepte o idea és interessant, i seria massa fàcil menysprear-ho per, òbviament ,cridaner, i no fer el mínim esforç necessari que ens permet entendre què hi ha en joc en una escenificació artística com aquesta.

El crit, la catarsi, la veu desafinada i unànime, l’oportunitat de sentir mil veus vertaderament unides en un afany conjunt; i no canten, no animen un esdeveniment esportiu; no fan més que cridar perquè sí, i dins d’un museu –que fa de vasa de ‘la peça’.

El passat 27-O va ser com aquesta obra d’art: agosarada, qüestionable, poderosa en el que pot arribar a significar, enganyosament suggestiva. Però la política té conseqüències en el món real, d’aquí ve que hi hagi gent a la presó i a l’exili; el funambulisme és un art, però qui s’hi juga el coll és el funàmbul, el qual ha caigut enmig d’un pedregar amb cocodrils, que és allò en què han convertit el país els rivals polítics de la causa republicana. Interessa continuar fent ‘performances’? Aquest art de guerrilla, amb tota la seva pompa efímera basada en la producció estrafolària i a l’engròs de sensacions, és allò en què s’ha convertit la política catalana. Però estem tornant, una mica cada dia, a la política esvaïda, ‘de cavallet’.

stats