EscriptorDes de l’arribada de l’anomenada contracultura que ve molt de gust proclamar-se ‘contracultural’. Fet i fet, és ben comprensible: a ningú li agrada definir-se a si mateix com a conformista. Encarnar els valors de l’immobilisme, l’avorriment mantingut per la força i el pensament lògic sona a cosa sabuda, a una carrincloneria de tieta que fa randa. És rebel·lant-se que hom pot marcar un camí i obrir altres sistemes de ser, pensar i comportar-se.
Se suposa, segons aquest pensament, que hi ha una cultura oficial, prenyada dels valors que agraden al sistema –econòmic, social, artístic–, i una altra cultura de la subversió i el capgirament d’aquests valors. Tanmateix, això ja només és una aproximació a la veritat, perquè, per exemple, les novel·les ‘subversives’ guanyen premis organitzats pels ajuntaments, i l’art d’avantguarda només pot exhibir-se perquè el sistema hi dedica recursos públics i privats. Són els grans bancs i les seves fundacions, ara mateix, els propietaris de les obres d’art més ‘subversives’ del mercat present i passat. La subversió esdevé una nova forma de conformisme quan es limita a ser això, ‘simple’ subversió, la tasca cega i incansable de buscar encara on es pot provocar una reacció a les mentalitats suposadament benpensants. La tradició d’anar contra les tradicions s’acaba convertint en un tradicionalisme i ja no espanta ningú.
Fins i tot Donald Trump es proclama, avui, opositor del sistema cultural del país, el que estarien encarnant les feministes i els pensadors liberals o d’esquerres que han dominat el paisatge occidental des dels anys seixanta del segle XX. Quan la contracultura esdevé la cultura, doncs, qualsevol oposició a la cultura esdevé contracultural, i ara mateix no hi ha res més contracultural, literalment, que el feixisme –o aquest nou populisme de dretes tan desinhibit que ha tret el nas amb molt força gairebé pertot–, que tanmateix no deixa de ser una cultura, entesa com un sistema de valors oposats a l’esperit democràtic, humanista, igualitari i liberal.
Amb tot això vull dir que no hi ha res que soni més buit que definir-se un mateix com a contracultural, sabent que precisament la cultura occidental s’alimenta del joc de contraris, de les tensions entre allò que és dominant i allò que és subversiu o no s’adapta a la norma, un estira-i-arronsa que no ha deixat de produir-se des de fa més de cinquanta anys i que ens defineix, precisament, com a cultura viva o en replantejament continu.
Som fills d’aquesta tensió, d’una lluita sempre oberta entre allò que és hegemònic i pot ser vàlid i valuós i allò nou que obre perspectives, renova i eixampla i és capaç encara de donar-nos besllums de noves maneres de mirar i de comprendre. Quin sentit té, doncs, que encara algú es defineixi com a contracultural quan ja tot ho és? El capgirament, el dubte i la subversió són la norma, però també l’acatament i el conformisme, que són també el pare nostre de cada dia.
