OPINIÓ
Opinió 23/10/2020

Davant del jutge

Melcior Comes
2 min

EscriptorL’absolució del major Trapero ha coincidit amb l’estrena d’una pel·lícula d’Aaron Sorkin sobre els judicis als coneguts com a ‘set de Chicago’, els responsables de les manifestacions contra la guerra del Vietnam que es van fer en aquella ciutat l’agost del 1968, durant la convenció del partit demòcrata. Trapero ha estat absolt d’una acusació per sedició; la fiscalia volia interpretar que l’exmajor dels Mossos formava part d’una conspiració amb els líders independentistes, que tindria per objectiu poder fer la votació de l'1-O i després proclamar la independència del territori català.

Durant el judici als responsables polítics (i als líders d’ANC i Òmnium) va quedar clar que aquests van provar de defensar el seu dret a la protesta, fins i tot el seu dret a votar perquè votar no pot ser mai un delicte en una democràcia avançada. Trapero i la seva defensa, però, van adoptar una altra estratègia: reconèixer que si es va poder votar va ser perquè era impossible aturar-ho amb els mitjans dels quals disposen els Mossos, i que en cap cas es va desobeir cap ordre judicial, i que atonyinar els votants es veia com una salvatjada contraproduent, com es va constatar quan van fer-ho la Policia i la Guàrdia Civil (més dolor i més desordre). Trapero, a més, va dir obertament que estava disposat a detenir el president de la Generalitat en cas que el jutge ho hagués exigit.

La pel·lícula de Sorkin ens posa a davant un judici que pretenia criminalitzar la protesta, i que va quedar després invalidat en segona instància –tot i la condemna inicial a cinc anys de presó–; en cap cas es podia fer creure que hi havia hagut una conspiració entre líders que, en alguns casos, a penes es coneixien entre ells. El judici als líders d’ANC i Òmnium, embolicats amb els polítics independentistes perquè acudien a reunions d’aquells dies a Palau, s’assembla bastant als fets de Chicago, però aquí la sentència ha estat de condemna; només en instàncies internacionals podrem veure com efectivament es fa justícia. El problema és sempre el mateix: fins a quin punt la democràcia pot acceptar la dissidència? Fins a quin punt la protesta pot degenerar en aldarull i desordre i destrossa i al mateix temps continuar sent legítima i democràticament defensable?

Sorkin fins i tot ens mostra que algun dels ‘set de Chicago’ sí que va atiar els manifestants a tornar els cops a la policia, i fins a quin punt el sistema, quan és pervertit pel conservadorisme, juga a tensar els individus fins a fer-los perdre el tremp i que així mostrin una violència que confirmi el que fins llavors només eren acusacions infundades. T’acusen de violent fins que hi tornes, empès per la impotència, i així després et poden continuar acusant i condemnant.

De tots aquests fets en podem extreure una conclusió: els estats tenen tot el poder per reprimir i l’única garantia dels individus és la divisió de poders, quan l’estat es fiscalitza a si mateix i és capaç de corregir els propis abusos. Quan això no és així, no és democràcia sinó tirania, cosa que encara dona més ales i sentit al moviment contestatari.

stats