OPINIÓ
Opinió 06/07/2018

Donar a veure

Melcior Comes
3 min

No és la primera vegada que Pere Antoni Pons emprèn el projecte de conversar amb un personatge de la cultura amb la intenció de recollir el millor de la seva memòria, les seves idees i experiències, tot un plegat d’informacions que es podrien arribar a perdre si algú amb tant entusiasme i encert com Pons no hi posés l’afany de deixar-ho tot escrit i ben escrit. Crec que Pons ho va escriure a Twitter fa unes setmanes: quina llàstima no haver fet asseure Rafael Chirbes i Joan Francesc Mira per parlar de València, de literatura, art, política, història d’Espanya, etc. Ara Chirbes ja no hi és, però entorn de J. F. Mira també Pons en va teixir un llibre de converses fenomenal, com el que voldria avui comentar i recomanar-vos.

En aquesta ocasió, Pons s’ha assegut amb el fotògraf francès Jean Marie del Moral, i de múltiples trobades i hores de parlar n’ha sortit un aplec de pàgines fantàstic, que l’editorial Ensiola s’ha encarregat de publicar amb perfecta delicadesa. Pons s’hi interessa per diversos motius: del Moral en sap un fotimer, de fotografia, i té una biografia rica, molt representativa, fins i tot, d’un tipus de creador que el segle XX ens ha donat amb excessiva i fatal profusió: és fill d’exiliats republicans a França, dels que van passar pel camp de concentració d’Argelès. De mare catalana, del Moral ha estat des de petit trilingüe, i això li ha permès, ja dins l’ofici de fotògraf, moure’s amb total llibertat tant per França com per Espanya, a més de la feina que va fer al Canadà durant un bon grapat d’anys. Qui no tingui notícies d’aquest artista, ja en el llibre hi trobarà una desena de fotografies que li permetran fer un tast de la seva manera de mirar. Deu és una xifra ínfima, és cert, però en aquestes imatges en blanc i negre hi és tot, tot el que Pons li fa formular amb tant d’encert; una mirada profundament humana, molt càlida, una aproximació, m’atreviria a dir, commovedorament moral –no voldria haver fet un joc de paraules…– a tot allò que retrata, amb respecte i amb una cultura pictòrica vastíssima i, sobretot, amb una bonhomia que no exclou que també tingui crítiques ben punyents dirigides al món de l’art, al comerç i al fotoperiodisme.

El llibre és tot un plaer. Seguim la biografia de del Moral, i a poc a poc anem entenent el rerefons d’un personatge intrèpid, marcat per unes quantes experiències essencials, sense les quals no hauria descobert l’art i la fotografia. Així, per exemple, quan va guanyar un primer premi de redacció a l’escola francesa de Vendôme, i sense saber per què, va elegir com a trofeu un llibre amb fotos de Gilles Ehrmann.

El llibre és un recorregut personal però alhora exhaustiu per la història de la fotografia del segle XX, i també un homenatge als seus mestres, i, sobretot, una declaració d’amor per allò que del Moral més s’ha delit a retratar: els estudis dels artistes i els creadors mateixos treballant en les seves obres. Així, hi trobem la història d’aquests retrats, la part més estimada de tota la feina que del Moral ha fet en la seva trajectòria, i que l’ha portat a tractar ben de prop pintors com Miró, Barceló, Lichtenstein, etc., i escultors com Apel·les Fenosa. Unes quantes generacions d’artistes –espanyols a l’exili, catalans, mallorquins, però també noms de l’última onada boja, com Damien Hirst, l’artista viu amb l’obra més ben pagada…–, tots de gran renom internacional, han passat per davant del seu objectiu. I de tots ells, a més d’altres noms de la literatura europea, com Cioran o Duras, del Moral en té coses per explicar. Pons ha tingut l’encert de pensar en la necessitat de posar-ho tot per escrit, de fer un llibre ben estructurat, càlidament còmplice, que convé subratllar, alhora que aprenem i gaudim.

stats