OPINIÓ

Dos amics

Assistir a una conversa entre persones intel·ligents és un esdeveniment cada dia més estrany, sobretot aquests dies de consignes ideològiques, odioses pulles populistes i superficialitat limitada a 140 caràcters. Pere Antoni Pons ha aconseguit que Guillem Frontera li hagi dedicat prou temps per explicar-se a fons, i de la curiositat, la passió i l’afany de deixar per sempre més escrites un plegat de dades, històries, anècdotes i savieses ha sortit un llibre esplèndid. És habitual a les literatures plenament normalitzades que tot gran escriptor tingui, entre la bibliografia que pugui originar la seva obra, un llibre d’aquestes característiques. Podem llegir –amb un deler més aviat al·lucinat– les ‘Converses amb David Foster Wallace’, per exemple; o les que va deixar Saul Bellow, o els tres o quatre que circulen amb George Steiner, o fins i tot les sapiencials i impagables ‘Converses amb Kafka’ de Gustav Janouch. Tornant a casa, ¿què no donaríem per tenir un llibre de converses amb Llorenç Villalonga, amb Baltasar Porcel, Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda o Joan Sales? Haver deixat perdre l’oportunitat de fer llibres així, grans entrevistes vertaderament a fons, fetes, sobretot, des d’un coneixement entusiasta de les obres i des de l’interès humà envers els seus autors, és un error imperdonable –un més– de la nostra societat literària. Que allò que anomenem ‘periodisme cultural’ no tingui com a prioritat fer llibres com aquest hauria de preocupar-nos.

Tenim vertaderes mines d’or: homes i dones lúcids, savis sense pedanteries, que ens poden explicar, més enllà de la seva riquíssima obra publicada, tot un plegat de coses que afecten la història cultural, política, social, del país. La recol·lecció de tot aquest material humà extraordinari no s’hauria de perdre, com, per desgràcia, continua passant. Pons és molt conscient de tot això, i ja no és la primera vegada que ve a cobrir aquest buit terrible. El resultat és ara un llibre d’una amenitat encomanadissa, divertit fins a fer-se trepidant com un relat novel·lístic, fet des de l’ofici i el rigor però sobretot des de l’admiració –i fins i tot l’estima–, cosa que acaba donant a tot plegat un interès encara més elevat. Frontera s’explica i conta, recorda, pensa i riu, i sobretot il·lumina. I Pons l’atia, valora, incideix, encamina i transcriu amb una polidesa tan exemplar que fa que tot sembli enganyosament fàcil. Us ho asseguro, venen ganes de posar-se a escriure, parlar i recordar, tot devorant-lo. El llibre –aquest ‘Paisatge canviant amb figura inquieta’– té tantes dimensions que parlant-ne només puc fer que empobrir-lo, o trair-lo, d’alguna manera, dins els límits d’aquesta columna; en resum haurem de dir que Pons aprofita l’ordre cronològic per a seguir tota la trajectòria vital, literària i intel·lectual de Frontera, buscant, més enllà d’allò personal i íntim del personatge, allò que també ens ajuda a entendre el país, la cultura i la política a Mallorca –i per extensió a Catalunya– durant els últims quaranta anys, com a mínim.

Hi ha tantes dades entendridores, il·luminadores i sucoses que no sé per on començar. De les cinc seccions en què divideix tota la vida intel·lectual de Frontera, potser les més privades –la primera i l’última– seran les que ens faran conèixer el personatge d’una manera inèdita, mentre que altres parts s’enfronten a altres cares d’un home polièdric, que no ha sabut estar-se mai quiet i que s’ha interessat tant per l’art com pels negocis. Al final, tenir tot aquest material a les mans produeix una mena de vertigen. És un llibre que serveix una mica per a tot; el lector aprèn, reflexiona, riu i fins i tot es demana com fer-se millor persona. L’heu de llegir.