EscriptorDurant unes hores, un canal de televisió de pagament va retirar del seu catàleg tot un clàssic del cinema: Allò que el vent s’endugué, la mítica pel·lícula del 1939, adaptació de la novel·la de Margaret Mitchell, guanyadora de vuit oscars. Tot en el context de les protestes nord-americanes per la mort de George Floyd, que estan sotragant els carrers d’algunes grans ciutats d’aquell país. El més curiós és que va ser un guionista de Hollywood, John Ridley –d’una altra bona pel·lícula, 12 anys d’esclavatge–, qui va demanar en una columna a Los Angeles Times que la pel·lícula clàssica fos retirada, perquè al seu parer ‘glorifica l’esclavatge als EUA, n’ignora els horrors i perpetua els estereotips més dolorosos sobre les persones de color’, coses que a la pel·lícula que va escriure Ridley són sobradament –i justament– retratades. La polèmica ha sacsejat les xarxes socials, i ben aviat la pel·lícula ha tornat a ser visible, ara, però, amb una advertència inicial escrita, que fa saber a l’espectador que el film és fruit del seu temps i que reflecteix prejudicis ètnics i racials que han estat massa comuns, etc.
El missatge de pròleg a mi no em sembla malament. No sé fins a quin punt, però, veure una vella pel·lícula pot influir en el capteniment de la gent avui dia, ni si veure com Tara, la possessió dels O’Hara –o com allà hi vivien dòcilment (i amb felicitat) els esclaus al costat dels senyors– pot tenir cap incidència a l’hora de fer vida en comú, cent anys després de la pel·lícula, i gairebé dos-cents després dels fets que vol reflectir. Sembla que volem fer justícia cap enrere quan més impotents ens veiem de fer justícia en el present, és a dir, cap al futur.
En una novel·la com Bearn (1956), per exemple, el que explica Villalonga de la Mallorca de principi del segle XX pot no ser gaire diferent del que ens conta Mitchell: un món de senyors que són amos dels seus servents (també don Tonet de Bearn assota a fuetades un pagès díscol i engendra un fill amb una pastora…), però que tanmateix és harmònic i feliç, almenys abans que, com sempre, el paradís s’enfonsi. Faulkner també reflectia el món dels grans senyorots del sud dels EUA, i el seu retrat de les relacions amb els negres és més que violent i moralment qüestionable.
Totes aquestes obres les podem apreciar com a fites estètiques molt remarcables (clàssics de l’art cinematogràfic, de la novel·la), sense haver de combregar, però, amb els valors morals o polítics que l’autor ha volgut reflectir-hi, sovint des d’una ambivalència estudiada, o simplement sent condescendent, o fill d’una època que no tenia tanta “sensibilitat a les injustícies” com tenim ara. També em demano si passaria res si aquestes obres fossin indubtablement racistes. Per què demanem llibertat d’expressió per a qui vol pintar Mahoma, però no per a qui vol filmar negres dòcils o dones submises? No ho acabo d’entendre.
Al final, tot pot ser qüestionat. Ja es mira fins i tot quina quantitat de personatges femenins hi ha en una novel·la si l’ha escrita un home, abans i tot de jutjar-ne la qualitat literària. Només ens quedarà la pornografia.
