OPINIÓ
Opinió 13/07/2018

Espera i pacte

Melcior Comes
3 min

Aquesta setmana ha estat la de l’entrevista entre els dos presidents, el català i l’espanyol, després de tots aquests últims mesos de grandiosa escaramussa. El front continua obert; mentre hi hagi presos polítics ningú pot asseure’s a negociar amb una mica de marge. El primer punt d’un possible pacte hauria de consistir a posar-se d’acord sobre què va passar a Catalunya els passats mesos de setembre i octubre. Pel sobiranisme, la tesi és que va voler emancipar-se pacíficament i construir una república més justa i social —i res d’això no és delicte—; pel constitucionalisme, tot formava part d’una estratègica rupturista, il·legal i fanàtica, que pretenia trencar l’estat i decidir sobre una dimensió, la sobirana, que s’escapa de les competències d’una simple autonomia (tesi ja contradita, aparentment, per la justícia europea). Després de la reunió entre els dos presidents, des del govern espanyol s’ha reiterat que el dret d’autodeterminació no existeix, pensament sòrdidament paradoxal quan resulta que hi ha polítics a la presó per haver volgut exercir aquesta potestat suposadament imaginària, ben reconeguda en el dret internacional. Ens haurem d’aclarir.

¿Què podem esperar, doncs? Bona part del sobiranisme només pot sentir que qualsevol apropament probable només faria allunyar el projecte final d’una república. Al Congrés dels diputats, des de fa mesos que els independentistes semblen més disposats a mostrar als progressistes espanyols de quina manera han de desactivar l’independentisme (amb diàleg i cessions de tota mena) que no moguts per una vertadera passió rupturista.

Tot plegat sembla que s’ha resolt en no res: torna el pragmatisme del bon pare de família, l’anar fent, la retòrica infinita de l’estira-i-arronsa i la secular ampul·lositat nyeu-nyeu del catalanisme amb aromes de 1978, amb el seu articulisme de càbales i escolàstica de casinet. Sobreentesos, teatralitat, bon humor i un milhomenisme que li basta sentir-se moralment superior, totes les fases del dol entre el seny i la rauxa. Alhora que l’independentisme emprenyat se’n va al racó, fent-se minoritari entre puritans i cadafals. Va ser maco mentre imaginàvem que estàvem canviant el món, quan era el món el que ens canviava a nosaltres i ens forçava amb totes les violències a renunciar a una aspiració normal en d’altres democràcies mitjanament normals.

Espanya no canviarà; Espanya podrà acceptar el dret a decidir dels catalans, però no a curt termini. Si els catalans munten un sarau com el dels passats mesos cada poc temps, evidenciant a nivell internacional la seva voluntat i la resposta repressiva de l’estat, potser finalment, després de tres o quatre intents, es preferirà el plebiscit pactat al ridícul, la violència i el dret penal creatiu. Això si abans no es fan totes les reformes penals possibles, les que criminalitzin qualsevol provatura d’escissió unilateral. Però Catalunya ja ha pagat el seu preu en disbauxa; la revolució ha passat, i les ferides que ha deixat són nombroses, com fondo i trist és el sofriment dels polítics tancats o perseguits. Tota una generació ha tingut la seva escola de dolor. La justícia espanyola ve, i vindrà, amb regust de venjança, i de l’europea se’n pot esperar més equanimitat, però no que moderi una de les formes més ferotges de nacionalisme d’Europa. Espanya és ara més indoblegable que abans, perquè s’ha reforçat en les seves essències patrioteres, com passa sempre que hom se sent posat en dubte. Després de tot el que ha passat, després de la despesa policial i en clavegueres manipuladores i del cost d’imatge, pactar ara amb l’opositor és l’opció més inversemblant. El progressisme espanyol farà el mateix que el PP, però amb un somriure, embolicant-ho tot de promeses fantàstiques de progrés comú.

stats