EscriptorArran d’una entrevista –ja cèlebre a les xarxes socials–, una poetessa rep un missatge privat d’un desconegut, un home que gairebé té el doble de la seva edat i que, entre elogis i floretes matusseres, li demana si vol mantenir relacions sexuals amb ell ("Follem?"). La poetessa publica el missatge, el mostra públicament —esborrant el nom de l’home—, però no empesa per cap mena d’escàndol íntim purità, sinó per un afany de mostrar quins són els reptes als quals sembla que l’enfronta una forma de fama ridículament sobtada. Fins i tot l’autora se sorprèn de tenir ja una entrada al seu nom a la Viquipèdia.
Allà on es percep que sí que hi ha escàndol és a les xarxes socials, on —a més del rebombori davant del convit d’un home que no coneix de res prèviament la interessada, i el to i l’estil del missatge, tirant a grotescs—, es fa escarni del suposat seductor, el nom del qual no triga a fer-se públic quan un mitjà en el qual col·laborava (i que havia publicat l’entrevista primera), decideix prescindir totalment dels seus articles en el futur, esbombant-ne, com dic, el nom. Són diversos els temes que aquest afer ens pot posar sobre la taula.
En primer lloc, fins a quin punt les dones estan fartes de rebre convits sexuals, ‘tirades de canya’, missatges de desconeguts pel simple fet de treure el nas a qualsevol xarxa social, sovint només pel fet de ser-hi o haver mostrat una fotografia suposadament atractiva. És evident que el fet que una dona posi una fotografia mostrant pit o cuixa no significa que busqui fer coneixences amb objectius sexuals: ho pot fer simplement perquè li agrada mostrar-se, perquè té un cos bonic que vol exhibir, etc., però també crec que és legítim que esperi alguna mena de resposta, perquè de fet en això es basen les xarxes socials: emets continguts —fotos, frases, vídeos— esperant provocar reaccions, la quantitat de les quals donen la mida d’una suposada popularitat i acceptació. No hi ha res pitjor que posar-s’hi i passar desapercebut. Ara bé, una cosa és atraure les mirades, els likes, i l’altra és atraure els assetjadors.
Dubto que un únic missatge, que no va motivar més insistència, pugui entrar en la categoria d’assetjament —encara que veig que molts i moltes ho qualifiquen així—, i entenc que les dones estiguin fartes de rebre, sovint massivament, missatges amb contingut sexual no desitjat. I em fa gràcia, i d’aquí ve una certa polèmica, que aquest convit sexual directe i barroer pugui motivar, l’any 2020, un escàndol públic tan accentuat, com si estiguéssim en un saló de senyores tronades de Llorenç Villalonga. No sé si, tal com diu Alain de Botton, un "Vols follar?" hauria de sonar tan natural com un "Vols jugar a tennis?", però sí que ens podem regir per la reflexió que fa Bel Olid en el seu últim assaig, titulat curiosament així: ‘Follem?’. Afirma Olid: “Algú amable que ofereix alguna cosa sense pressionar ni insistir-hi mereix una resposta amable, que pot ser 'no, gràcies', o 'em caus molt bé, però ara no em ve de gust'. Algú que no et té en compte i vol pressionar-te mitjançant xantatge emocional o altres estratègies mereix una resposta ferma”.
