Un assaig que estaria bé d’escriure, potser, és un que recollís les diverses maneres en què s’ha projectat el futur. Hi ha una ‘història del futur’ que podríem espigolar; cada moment històric ha tingut la seva manera de preveure el que vindria. La forma en què imaginem –a les novel·les, al cinema– el que podria passar parla molt del moment que pensem que estem vivint ara mateix. Quan Orwell publica ‘1984’ ho fa en plena dictadura stalinista; anticipa com poden anar evolucionant les democràcies liberals si es deixen portar per la propaganda política, la policia del pensament i l’obsessió per la seguretat contra un règim suposadament igualitari que estava en el fons utòpic de bona part de la intel·lectualitat europea.
Quan Huxley, abans que Orwell, publica ‘Un món feliç’, parla ja d’una societat de l’oci, enderiada per la droga (el soma), on la reproducció ja està burocratitzada i la manipulació genètica a l’ordre del dia, on tots els valors humanistes han estat bescanviats per un hedonisme eixorc i per un consumisme que redueix la humanitat a un estat pueril i summament jerarquitzat.
Cada època sospita del seu propi futur; cada futur és una projecció de les pitjors llavors que ensumem en el nostre temps. La forma en què s’ha imaginat el futur –però també s’ha refet el passat– ens diu molt sobre com ens veiem a nosaltres mateixos. Cada època es mira el passat d’una manera diferent, així mateix; ara, per exemple, estem sanament convençuts que les dones, els homosexuals, les minories, han de tenir un paper més visible, i s’escriuen novel·les històriques i es filmen pel·lícules d’època on es dona també un rol significatiu a tots aquests col·lectius abans escanyats, encara que sigui per explicar de nou un western o la caiguda de Roma. Fem justícia cap enrere alhora que provem de denunciar la injustícia anticipadament.
Això ens fa evident que el futur és una creació, com ho és el passat: una història que ens expliquem per entendre en tot moment què ens passa. El passat és una ficció mòbil, sotmesa a estira-i-arronses també polítics, com ho és el futur, que fem dependre en tot moment de la manera en què ens jutgem.
I quina mena de futur imaginem, ara mateix? La veritat és que el futur està saturat com el present, cosa també reveladora… Si ho analitzem, hi ha molta obsessió climàtica, òbviament derivada de les pitjors tendències d’aquestes últimes dècades. Futurs de desert i poca pluja; futurs de marees que s’empassen continents sencers; futurs de misèria, opressió, genocidi, robots i fam. Futurs de zombis i canibalisme. Futurs de conquestes cap a l’espai exterior a la recerca d’un planeta encara verd, que permeti a la humanitat tornar a néixer, aire pur i terra fèrtil. Salvatjades carnisseres amb sofisticació biotecnològica. O futurs on la identitat s’ha digitalitzat totalment, i cada persona pot ressorgir com un plegat de dades que es descarreguen en un cos que pot morir, però que és sempre intercanviable gràcies a la indústria genètica.
Quin futur ens espera? Molt probablement cap dels futurs que imaginem. Totes les projeccions que es feien sobre com havia de ser el món a partir de l’any 2000 s’han mostrat falses: no hi ha robots seriosament intel·ligents, encara, ni cotxes voladors, ni tan sols patinets, ni hem conquerit l’espai, ni tan sols podem encara curar el càncer, ni el constipat.
Estem més a prop de l’any 1900 –amb el seu optimisme ingenu– que no d’aquell 2019 de ‘Blade Runner’, amb els seus robots sexys que havien cobrat eima i no volien morir. Personalment, em penso que el futur que ens espera serà com sempre ho és el futur, o la vida, o el món: el desastre i la meravella aniran de la mà com aquell dia primer quan vam sortir a fer una volta més enllà de la caverna dels pares.
