OPINIÓ
Opinió 24/02/2017

Justos i pecadors

Melcior Comes
3 min

Una de les primeres coses que un aprèn a la facultat de dret és que la justícia no és igual per a tothom. Potser un estudiant de dret entra a la facultat amb idees elevades, platòniques, sobre un món més just, amb la imatge de la deessa Justícia amb els ulls embenats i l’escot ufanós. Però només que estudiï una mica la praxi judicial i la jurisprudència –de qualsevol branca: penal, civil, laboral, administrativa…– ja veu que hi ha moltes diferències entre el que diu la llei, o proclama propagandísticament el sistema que anomenem ‘estat de dret’, i la realitat final de la cosa.

El dret, la llei, no és una ciència exacta. La llei potser és igual per a tothom, però no així les sentències. El dret no és la justícia, tampoc, encara que els fetitxistes de la llei ens vulguin fer creure que la llei és l’última paraula en igualtat o raó (quan de fet és la màscara del poder). La llei és simplement un camí que indica l’estat actual de la qüestió; un pacte polític que reparteix càrregues, fruit d’un estira-i-arronsa d’interessos, de doctrines, de visions del món en conflicte permanent i contínuament revisable. Les lleis poden ser molt injustes; de fet, per això existeix la política, que no és res més que un plegat de propostes per a reformar la llei positiva. Totes les societats autoritàries han estat també ‘estats de dret’; fins i tot el Tercer Reich ho era. Els assassinats de masses van ser primer lleis racials a Nuremberg, l’any 1935.

El ciutadà actual té prou informació per estar amb els cabells drets. Cada dia troba exemples als diaris de l’arbitrarietat ferotge del sistema judicial. L’acarnissament que pateixen les infraccions que poden haver fet els més humils de cada casa –petits robatoris, injúries a les xarxes, etc.– davant dels crims de les elits polítiques i econòmiques –malversacions milionàries, evasió fiscal, estafes bancàries, fins i tot els terroristes d’estat–. El Sistema, si ho podem dir així, té enemics per dalt i per baix; i els que el mosseguen a la menuda són esclafats com formigues, sense pietat; els que el perverteixen per dalt tenen més possibilitats de sortir-ne perfumats i impunes, gràcies a l’ajut inestimable dels millors advocats que hom pugui pagar. La desigualtat prové d’aquí, en part, i es denuncia poc. Tota la injustícia que veiem s’assenta sobre els despatxos d’advocats ‘de prestigi’; són ells els enginyers de “la injustícia” a mida del consumidor que la pot pagar.

I també és veritat que, contra la integritat territorial, no s’hi accepten componiments: un sobiranista serà més fustigat judicialment que un constitucionalista que hagi buidat les saques autonòmiques. La querella contra els membres de la mesa del Parlament català ho demostra: tots han estat imputats excepte el polític que, fent exactament el mateix ‘acte’, se’n salva perquè no és independentista. Càstig al pensament, doncs, subversió majúscula de la doctrina liberal que hauria de regir aquests assumptes. Aquesta setmana, a més, hem vist una purga de fiscals que havien promogut la investigació de casos de corrupció dins el PP. Fantàstic. Però en seguim dient ‘Estat de dret’ perquè ‘El club de la comèdia’ o ‘Gran Hermano VIP’ són programes de tele. Una vergonya. La mateixa setmana que hem recordat l’aniversari de l’intent del cop d’estat del 23F veiem que tampoc no hem avançat gaire, gens, en cultura democràtica. Espanya són els seus passadissos empudeïts.

L’única solució possible ja no és el reformisme. Només un daltabaix majúscul com la independència de Catalunya podria fer madurar la cultura política espanyola. Arriba un punt en què la denúncia i l’escàndol no són res més que la música amb què seguim ballant en la mateixa sòrdida festa. Cal amputar.

stats