OPINIÓ

L’astorament

Dins el món sobiranista, aquests últims dies, hi ha un rar astorament. Hi ha divisió, perquè no es posen d’acord amb quin candidat volen investir, ni sobretot per què investir-lo, ara que la CUP diu que, sigui qui sigui el candidat que se l’ofereixi, ha de ser per fer una república i no qualsevol mena de politiqueig acovardit i autonomista.

Els nois i noies de l’esquerra nacional indoblegable ho tenen tan clar com quan van enviar Mas “a la paperera de la història”, on també Espanya ha enviat Sánchez, que és a la presó per motius absolutament espuris: convocar una manifestació, que en cap cas va entorpir la feina de les forces d’ordre públic. Tot plegat és un gran manicomi. Espanya ha embogit, enmig de baves, caspa i himnes de caserna, i Catalunya té les mans lligades, sola amb la seva il·lustració i bones maneres davant del poder rigorista. El que havia de ser una república s’ha convertit en un ball de disfresses, entre el conte de terror i el vodevil.

Ningú amb dos dits de front s’atreveix a seguir amb maniobres unilaterals, ara que se sap el pa que s’hi dona i que no hi ha manies a l’hora d’enviar la gent a la presó, encara que el que s’hagi fet només siguin tripijocs parlamentaris. Hi ha un articulisme abrandat, facilot o de partit, que ens vol fer creure que tot plegat és qüestió de posar-hi collons, perquè el pou on s’enfonsa el país deriva d’una manca congènita de grandesa, transcendència o coratge. N’hi ha que no saben fregir un ou i van prescrivint estructures d’estat, que ens volen fer creure que alguns milers de catalans ocupant carreteres i places d’ajuntament haurien fet valer la república davant d’un exèrcit, la policia militar i la meitat dels seus conciutadans enfadats, a qui mou, més que la Constitució, l’aferrissament mig feixista. Gent a qui no fiaríem ni la presidència de la comunitat de veïns s’atreveix a criticar Puigdemont i les negociacions a l’ombra d’aquells passats dies d’octubre. I els que van fer-nos creure una cosa i després van fer la contrària ara es posen la medalla del seny i la moderació pactista, a l’espera d’un moment propici per a tornar a saltar enmig dels decebuts. Això donarà per mil assaigs, fins i tot per una reconstrucció fílmica per TV3, quan se sàpiga tot, d’aquí a deu o cent anys.

No hi ha pla, perquè no pot haver-n’hi ara que l’independentisme ha estat declarat delicte, sense modificacions legals explícites, però així és a la pràctica diària. Contra això només es pot anar enrere, és a dir, a una lluita prèvia no per la sobirania sinó pel simple estat de dret. Es volia escapar de l’Espanya falsament moderna, però hem caigut a les cavernes.

Amb el 155, l’Estat aconsegueix donar-nos una lluita possible però inviable: com si els jutges haguessin d’aturar els processos o concedir indults només perquè és això el que voldríem. Tot plegat, doncs, acaba reduint-se al joc habitual del repartiment de càrrecs i diners, i a veure qui és capaç de calmar el galliner, vendre il·lusió republicana i alhora moure’s dins dels límits del realisme. Els mateixos que acusaven tot això del procés sobiranista de ser una cosa lenta i circular, com una rotonda que no portava enlloc, ara pretenen girar i girar entorn de conceptes com “ampliar la base” o “estendre les complicitats a d’altres forces progressistes”. Què hi farem. En aquesta vida s’han de tenir projectes. L’altra opció és passar-se eternament criticant Espanya, el PP i tota la troca nacionalista espanyola; focalitzar els esforços en la misèria dels altres més que en la pròpia impossibilitat de fer res per escapar. 

Puigdemont segueix incomodant, des d’un exili que hauria de ser més punyent; cada setmana hauria de molestar i denunciar els múltiples forats democràtics de l’estat espanyol, a més de plantejar possibilitats per a donar validesa al projecte de República.

Etiquetes