OPINIÓ

Màfies

Un home de Saragossa, el passat desembre, va trobar 250 grams de cocaïna dins el pot de cacau en pols (no direm la marca…, o sí: Nesquik) que acabava de comprar en el supermercat del barri. La droga, a preu de mercat, val entorn de 15.000 euros, si és que podem considerar ‘mercat’ –em penso que sí– tot el que envolta el tràfic de drogues. Com va arribar la droga fins allà? Això serà sempre un misteri, però ens torna a fer quotidianament evident fins a quin punt el tràfic de droga és un gran tema –policial, polític, social, fins i tot literari i cinematogràfic– del nostre temps. Tot el que envolta el tràfic de drogues remet a les màfies, al crim organitzat i al seu poder abassegador i policialment irrompible. Roberto Saviano ha fet dos llibres sobre la Camorra napolitana i les seves connexions amb altres màfies ‘internacionals’, cosa que li ha costat la tranquil·litat de per vida: ha de viure protegit per quatre policies, les vint-i-quatre hores escortat. 'Gomorra', l’obra sobre la qual ara s’ha construït una sèrie de televisió (terrorífica i magnífica), mostra el funcionament de tot un Sistema: un mecanisme de fidelitats absolutament medievals, de poder omnívor que abraça des del nen pobre del carrer, que fa d’espieta de la policia, fins al gran advocat de la capital que ho neteja tot, amb el sistema bancari internacional que se n’abeura i la política que se’n sap aprofitar d’una manera o de l’altra. 'Gomorra' és tan dura que produeix terror; les lluites entre clans i famílies pel domini del mercat són d’una ferotgia, tan desorbitada i operística, que fa que qualsevol altra ‘ficció’ sobre el tema sembli un gag dels teletubbies.

La quantitat de diners que mou el tràfic de drogues i l’ànsia de domini que motiva en els seus responsables –hi ha tant per guanyar-hi que els incentius són perversos– ens mostren tot un món d’horror i luxe, de mort i bellesa, de moralitat i infàmia, que esfereeix i no deixa d’atraure la mirada del periodista –del novel·lista–, del director de cinema i de l’espectador. La sèrie de televisió Narcos ha tornat a posar el focus en la vida i vergonyes de Pablo Escobar i del Càrtel de Medellín, un dels grans criminals del segle XX, però també algú amb un carisma i amb un geni per a l’estratègia del poder –i de l’escapoliment– que acaba dotant-se de dimensions shakespearianes, o com a mínim d’un heroi dumasià. Superhomes –i assassins– de masses, com hauria pogut dir Umberto Eco, sobre els quals es permet una frivolitat i tot un joc de “màrqueting del mal” que no motiven els altres criminals a la menuda. Al Capone és un reclam a les pizzeries de mig món, com Lucky Luciano o el fictici Tony Montana que va fer Al Pacino al cinema. Al final, estem retent culte als assassins i a la transgressió més bèstia de la llei, i ens importen ben poc les seves víctimes. Tota una manera de donar exemple.

Els estats moderns tenen un problema amb les màfies, que són estats dins de l’estat, amb les seves pròpies sobiranies, justícia i llei. Es mouen pertot amb impunitat, i d’elles depèn la vida i la feina de molta gent; algunes de les decisions que es prenen en l’àmbit públic (urbanístiques) ens semblarien incomprensibles sense tenir en compte aquest factor. Les vinculacions entre màfia, terrorisme, política i sistema bancari són múltiples i indubtables, sobretot ara que Putin i Trump maneguen les cordes més gruixudes d’aquest món de mones. Els espais per la llibertat es faran més estrets aquests propers anys. Potser aquí a casa no se’ns fa tan evident perquè, com tots els bons mafiosos saben, la millor manera d’amagar-se és estar a la vista de tothom.