OPINIÓ

Mentalitat autoritària

La culpabilització de la violència en la víctima i no en el victimari és un clàssic component de la mentalitat autoritària. Pascal Bruckner, en el seu ja assaig clàssic 'La temptació de la innocència', ens va advertir que en el futur el victimisme seria la vertadera ideologia de fons de molts corrents polítics, i que agafaria la seva tèrbola dimensió habitual tant rere els nacionalismes com en els socialismes i els conservadorismes.

Espanya se sent víctima de Catalunya, ara mateix, se sent violentada pel simple qüestionament de la sobirania nacional que els catalans van fer durant l’1-O i els dies posteriors. I quan hom se sent víctima, a més de sentir-se moralment superior, se sent emparat per emprendre tota mena de revenges i manipulacions. Només així s’explica la bogeria del jutge Llarena, que escriu les interlocutòries en primera persona del plural, usant un ‘nosaltres’ jurídicament molt inadequat –que a més posa en perill tota la causa–, però que ens evidencia el fons del problema: estem davant d’una qüestió personal, com també va fer evident la vicepresidenta Soraya Sáez, amb el seu festival de ganyotes i improperis en el congrés recent del PP. Llarena s’adreça als jutges alemanys en termes victimistes, no jurídics: “Què faríeu vosaltres si algú hagués volgut trencar la unitat d’Alemanya, eh?”. Fa evident així que aquí no estem davant d’un procediment reglat, perquè què faria aquí un jutge o un altre no és el problema. En dret, el problema sempre és: Què s’hi pot fer? Quina llei m’empara? Què puc demostrar? Per no parlar del paper de fiscal acusador que està agafant aquest jutge excessivament motivat, com si la sentència estigués ja escrita i s’hagués d’encarregar ell mateix de nodrir-la de fets que li donin la raó –forçant el ministre Montoro a mostrar documents que no existeixen–.

Aquesta gent s’ha sentit ferida en l’amor propi: l’estat espanyol és seu, i qüestionar-lo és ferir-los; han sentit la secessió com una provatura de mutilació física, en les pròpies carns; se senten ofesos i humiliats –per això magnifiquen tant qualsevol mena de greuge–, i no cal ser Dostoievski per saber que això els fa molt perillosos… L’estat de dret serà a partir d’ara només la vestidura, la màscara amb què es voldrà dissimular i embolicar una ànsia primitiva de controlar, castigar i humiliar el rival polític, de cara a la història (“nosaltres vam salvar Espanya”) i a les masses (“voteu-nos”). Acaben d’adonar-se que Espanya és vulnerable, i que potser una independència es pot aconseguir així en el context de la UE.

Hi ha una immaduresa emocional que té una dimensió política molt estesa, tant com aquesta descortesia i mala bava que envolta els polítics espanyols, o la idea de la necessitat d’un canvi massiu i contundent per arreglar els grans problemes que ens envolten, o la idea de no encarar els errors propis, perquè no cal martiritzar-se o desmotivar els adeptes. Parlo de la postura segons la qual qui no està d’acord amb les idees polítiques d’un no és una persona normal, perquè només nosaltres tenim el sentit comú i sabem delimitar perfectament la línia de la veritat. Qui pensa així redueix l’altre a un estat mental inferior, el deshumanitza, i justifica en contra seu qualsevol ofensiva.

El problema de Catalunya és el problema de la cultura política espanyola, que ha pretès així com així passar de ser una dictadura barroera a una democràcia perfectament normalitzada, sense fer la neteja de fons que una democràcia necessita per funcionar amb decència i no ser una demagògia, per dir-ho com Sòcrates, que sabia que la democràcia sense votants cultes és una farsa i un altre camí cap a l’abús. La universitat, els diaris, les televisions, per no parlar de la judicatura o la policia… Fins que tot això canviï no podem esperar que tinguem una democràcia sanejada i capaç d’encarar sòbriament els problemes de tots.

Etiquetes