En aquest país hi ha molts vestigis dels anys de la dictadura. Les principals engrunes autoritàries són ben visibles encara: es troben en les actituds de la gent, i es fan sobretot presents en la classe política. Hi ha un tarannà franquista; i així com la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx ens parla d’un ‘homo sovieticus’ que ha sobreviscut a l’enfonsament del comunisme rus, a Espanya hi ha un home –i una dona! franquista, un temperament que ha tingut vida més enllà de Franco. Tota la Constitució del 78 no és més que una tímida reinterpretació del franquisme, i no ens ha de sorprendre gens, doncs, que sigui des dels sectors ideològics més reaccionaris des d’on es defensi aquesta ‘Norma Suprema’, en la qual hi ha fossilitzades bona part de les essències del pitjor del règim.
Hi ha un franquisme que va més enllà de la típica ‘mentalitat autoritària’, amb la qual és inevitable topar allà on sigui. Hi ha un franquisme reciclat però viu, que se sent identificat amb els símbols del vell règim, i que quan li vols demolir un monument vergonyós, com el de Tortosa, allà a l’Ebre, o a Palma, amb el monòlit de la Feixina en memòria del creuer ‘Baleares’, es posa les mans al cap, encara que es pugui dir que el palmesà ja va ser ‘reinterpretat’ en honor de la Concòrdia. Oh. La classe política progressista mira de nedar i guardar la roba –la conservadora ho vol embalsamar, nostàlgicament, tot això, delatant complicitats oioses–: a Tortosa la voluntat popular ha votat mantenir-lo, i si a Palma es fes una consulta, el resultat és previsible. No el toqueu.
Per què? Ningú no s’hi vol enganxar els dits, i és millor no ‘obrir velles ferides’; encara és com si la Guerra Civil i la dictadura haguessin passat ahir mateix. Políticament no interessa remenar gaire, perquè tot el que es fa és tensar la corda i perdre vots, fer soroll allà on encara és millor que regni el silenci (és a dir, l’estrèpit sord de les antigues i insofribles relacions de poder). No rebolcant l’olla colera del franquisme no es fa més que donar-li una força que encara perdura i el fa més espantós.
Hi ha un franquisme viu que es basa en la fe cega en l’autoritat, en la llei entesa com a imposició i no com a punt de trobada, amb l’animadversió al diàleg, amb el recel davant del conflicte, amb l’ofec econòmic al dissident, amb la manca de transparència i de bona fe en la gestió del diner públic, amb els gestos més extemporanis i hiperbòlics com les grans infraestructures sobreres, amb l’al·lèrgia a donar explicacions a la ciutadania, amb la retòrica idiota d’una classe política que no sap parlar en públic ni articular un discurs coherent, clar, estructurat i persuasiu. Un franquisme de condicionar els mitjans de comunicació o considerar-los com a corretges de transmissió d’ideologia de partit; un franquisme com a odi a la cultura, com a horari de l’eix Madrid-Berlín que ens impedeix una vida més racional; un franquisme de supremacia cultural d’una llengua sobre una altra; un franquisme que se sent més a gust amb la simbologia feixista i hitleriana que no amb la catalanista, i un franquisme d’altaveu de l’Església i triomf del cinisme i la hipocresia.
Moltes de les nostres anomalies com a societat –corrupció, baixos nivells de lectura, fracàs escolar, evasió fiscal, masclisme, monolingüisme i centralisme– deriven de no haver sabut enterrar bé les dinàmiques de quaranta anys de dictadura, un estil de fer i desfer amb el qual se senten a gust ja les noves generacions, així els joves de Ciutadans, o tots els que han fet de l’antifeixisme una forma de vida, un funcionariat, caient en els mateixos paranys. El contrari del franquisme és la raó, la negociació i l’alegria. Un monument a l’amabilitat.
