OPINIÓ

Morir quan cal

En un article recent, l’escriptor Javier Marías es feia ressò d’una conversa telefònica amb el seu company de lletres i batalles Arturo Pérez-Reverte. Marías venia a dir al seu amic que el món anava molt malament per culpa de l’ascens al poder de certs populistes, i Pérez-Reverte li responia que potser era hora de marxar, però no de marxar d’Espanya –ja que arreu del món s’aixeca la mateixa onada retrògrada–, sinó de morir-se, esborrar-se del món per així deixar de veure les seves bestieses i brutalitats. Marías deia que el món d’ara és fins i tot pitjor que el que van trobar quan van néixer –ambdós són nascuts el 1951–, en ple franquisme, quan hi havia “una dictadura odiosa”, però “la gent normal era menys estúpida, i més cordial i educada”. Trobo inquietantment curiosa aquesta manera de pensar.

       Marías diu que les masses es deixen ara governar per “autoritaris sense escrúpols”, entre els quals posa Puigdemont i Torra (i no Rajoy, responsable últim d’apallissar votants, per bé que ja no té recorregut polític i en el seu moment va ser elegit també tres vegades seguides). Marías fins i tot és conscient que aquesta opinió potser ja és una mica “de vell”, d’home que necessita negar la bondat dels temps que viu per així morir més tranquil, amb la consciència que marxar tampoc és cap desastre si el que deixes no té cap valor. Morir és més fàcil si tot el que hi ha al món, o a l’ordre polític com a mínim, és misèria i batussa.

       Però jo em penso que l’any 1951, el país que va trobar l’autor quan va néixer era un lloc molt més inhòspit que l’Espanya actual. En part, és clar, perquè hi havia una dictadura maligna que assassinava opositors polítics a l’engròs, o que els marginava, com van fer amb el pare de Marías, Julián, a qui de poc li va anar d’acabar davant un escamot d’afusellament. També em penso que tampoc la gent llavors “era menys estúpida, i més cordial i educada”, perquè ni hi havia els índexs d’escolarització que hi ha ara ni tampoc cap estadística sobre moralitat civil pot donar-li la raó –tampoc la literatura de Cela, per exemple–: ¿hi havia menys crims masclistes? No ¿Hi havia més justícia, menys robatoris, menys corrupció? No. ¿Hi havia més llibertat d’expressió? No. ¿Què hi havia, doncs? Hi havia vida…, tota una vida per davant quan almenys tenies la desgràcia d’haver nascut en un país que agonitzava sota una dictadura grollera. Marías sembla dir-nos el següent: sí, hi havia autoritat, però es guardaven les formes.

I sense voler veure que és precisament aquesta manera de pensar la que ha donat volada al populisme de dretes que ara agafa el timó arreu del món; sense voler arribar a qüestionar-se fins a quin punt un intel·lectual que porta pràcticament quaranta anys provant d’influir en la realitat pot tenir alguna responsabilitat en el que ens passa. Com si no hi hagués una relació directa entre l’ascens del populisme i els intel·lectuals que porten quaranta anys dient collonades a la premsa, i continuen sent-hi, reiterant-les sense ni dissimular. Sense voler-se’n adonar que sí, que en el país estúpid que denuncies, tu ets l’autor més llegit –o gairebé! ¿Quina mena d’estupideses s’empassa la gent estúpida, doncs, la gent “sense educació”? El cunyadisme, com a pasturatge d’obvietats i poca-soltades ressentides, està tan present en Casado i Rivera com en Marías i Pérez-Reverte. 

Això a banda, la gent enyora un ordre estable, potser autoritari, però on tot finalment evoluciona sense batibulls. Per aquest motiu acaba votant el dolent de la classe; cap d’aquests populistes té ni la més mínima idea sòlida sobre res, només els mou el culte al poder, l’autoritat i la influència. Són uns aprofitats de manual, demagogs que s’abeuren en les impostures que els intel·lectuals frívols s’encarreguen de difondre. 

Marías, escriptor excel·lent quan es limita a donar corda a les seves fantasies i a refregir amb oli de Madrid les giragonses anglosaxones, hauria de viure molts d’anys.