Aquestes últimes setmanes hem vist com a França el moviment de les armilles grogues es mobilitzava massivament per obtenir canvis en les polítiques governamentals. Des que la cosa es va posar en marxa, el passat octubre, que s’ha anat estenent a d’altres països, com Suècia, Bèlgica i Espanya. El detonant va ser una pujada en l’impost sobre el carboni, curiosament un impost exigit pels ecologistes…; se suposa que hauria de desmotivar les emissions d’aquest gas i contribuir, així, a revertir l’efecte hivernacle. Les classes mitjanes d’arreu d’Occident es troben en una rara tessitura.
Per un costat volen continuar gaudint d’un cert benestar, i augmentar-lo rere la idea del progrés, i veuen que aquest es fa insostenible en les actuals circumstàncies de crisi global. La demografia fa impossible que els estats puguin pagar tantes coses com feien a mitjans del segle XX; la distribució de la riquesa no és justa, ja ho sabem, perquè mai no ho ha estat, i aquestes classes socials veuen que hi ha tota una altra classe acomodada a la qual la crisi no ha ni despentinat.
Els estats han de fer reformes, i sobretot punxen el gran gruix de la gent del centre de la plaça, que és la que té nòmines i paga impostos i finalment treu els països cap endavant. Això fa créixer una forta sensació d’injustícia i d’impotència. I s’acaba vivint entre una mena d’eufòria il·lusionada pels canvis que s’esperen i la trista inèrcia final, quan t’adones que res no canvia visiblement, i que el més probable és que vinguin encara més retallades. Els estats estan endeutats. I els polítics, tot d’una en agafar el poder, es troben lligats de peus i mans i no poden satisfer ni les demandes més enraonades.
Qualsevol progressista d’Europa voldria apujar el salari mínim i ampliar cobertures sanitàries i millorar salaris públics, fer escoles més dignes, transports i infraestructures, salubritat i ecologia… Però no pot. Només per mantenir el que té ara es veu amb l’obligació d’apujar impostos i fer reformes que les mateixes classes mitjanes s’oposen a suportar. I del seu desencís en ve tant el batibull de carrer com l’ascens d’un populisme de dretes que fa feredat, una fatxenderia amb perfums feixistes que s’abeura tant de la desinformació com de l’esterilitat de la política com a instrument útil de transformació.
En el fons, però, tot plegat pot acabar sent un ritual, una escenificació de posicions morals. La política simula que fa coses; el poble simula que es rebel·la. Tothom fa un paper, encara que hi pugui haver algun aldarull que acabi amb la mort d’un manifestant, com a França.
A Barcelona, la insatisfacció política des de fa estona té una dimensió independentista, que també és un somni de les classes mitjanes del país. Les armilles són grogues i vermelles, el color de la bandera d’una república que seria la forma en què la revolució et fa somiar amb un canvi cap a una justícia més decent i assistencial, al marge de borbons barbuts i del sòrdid capitalisme d’estat.
Tot plegat, arreu d’Europa, té un airet estrany, de final de cicle o de cosa que no sabem gestionar més enllà de gestos i ganyotes. Yuval Noah Harari parla d’una revolució dels obsolets, de tots aquells a qui les noves formes de tecnocràcia deixaran al marge de les grans decisions. La ciutadania es mou entre l’alienació i la impotència, entre el riure i l’oblit. Entre zombis o fanàtics, ansiosos d’un somni que remati el pastís d’un món millor, anem fent des del sofà a la barricada, i des de l’interès fins a la quimera ens oprimeix la idea de desfer-nos de l’opressió. Arriba Nadal i el bram revolucionari ens deixarà afònics per cantar el fum, fum, fum al costat dels més menuts de cada casa. La impotència genera ansietat, que acaba per obrir-nos la gana.
