I què s’hauria de fer amb el Valle de los Caídos? Només de dir el nom d’aquest lloc de culte a la tirania franquista i als caiguts en l’enfrontament contra la república legítima ‒aixecat per mà d’obra forçada dels vençuts, alguns dels quals moriren durant les obres: això es recorda ben poc‒, només de pronunciar en ple segle XXI aquestes cinc paraules tan carregades de carrincloneria feixista, s’obre dins l’espai públic un debat tan interessant com corprenedor.
És indecent que després de quaranta anys de suposada democràcia encara no s’hagi fet res per donar una solució a un recinte funerari que segueix commemorant el colpisme, el feixisme i la memòria d’un dictador menyspreable. En plena democràcia, i fins a l’any 1983, hi va haver gent que va demanar ser enterrada allà, vora els ossos de Franco. És un senyal més de l’anomalia que representa Espanya en el conjunt de les democràcies occidentals. Ens costa encara, dels nostres impostos, gairebé dos milions d’euros, en un país en què, es diu, per no gastar en intèrprets es margina al Senat la llengua catalana i d’altres llengües cooficials. Així i tot, l’invent recapta calerons, perquè més de 250.000 persones ‒nostàlgics, curiosos, humoristes?‒ el continuen visitant cada any (i nou euros val accedir-hi, més que anar al cine; fan descompte a les famílies nombroses).
El nou president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha proposat traslladar les despulles del dictador fora del seu clot luxós abans de l’arribada del Nadal. A veure si és capaç d’aconseguir-ho: li caldran acords parlamentaris i entendre’s amb aquells sectors de l’Església que continuen fent olor d’oli de ricí. Hi ha molts cadàvers, enterrats allà, molts d’ells de persones desaparegudes dels escenaris més sangonosos de la guerra civil. I molta feina per fer; moltes famílies que podrien recuperar els cossos dels seus, morts en un bàndol o en l’altre. Això sempre és un maldecap, i sovint sembla més una maniobra de distracció progressista que no un afany sincer de fer justícia o de forjar una vertadera memòria col·lectiva.
Personalment, no m’esforçaria a treure d’allà els ossos de ningú, ni de Franco ni de Primo de Rivera. El recinte s’hauria de convertir en un lloc de la memòria de la infàmia: projectaria pel·lícules que ens recordessin quina mena de persones eren aquells dos genis banals de l’autoritarisme, recordaria a la gent la magnitud del que va robar Franco i que encara està en possessió dels seus descendents, explicaria la relació directa que el dictador va tenir en tantes i tantes execucions de presoners de guerra, el seu ajut a Hitler i, per tant, la complicitat amb l’Holocaust, el nom dels milers d’afusellats per dissidències polítiques arreu d’Espanya, etc.
El Valle de los Caídos hauria de projectar la veritat d’horror, de lladronici i assassinat que va implicar la dictadura. Hauria de recordar-li a la ciutadania que la Constitució de 1931 no ha estat legalment derogada ni modificada. Així, podria ser un lloc per visitar quan s’és adolescent i a l’institut es parla als joves dels beneficis de la democràcia, els drets humans, la pau i el règim parlamentari. Podria ser aquell infern pedagògicament dirigit en el qual no volem tornar a caure, i la millor manera de denigrar els dictadors: faria que es pogués escopir lliurement sobre les tombes dels tirans, fins i tot defecar-hi si es paga una taxa. Encara és més probable que tingui jo problemes per haver escrit aquest paper antifranquista que no que siguin molestats els ossos tristos del nan de llautó.
Però bé; em penso que no passarà d’anunci, de tempteig. Pedro Sánchez és un home que palpa. Rajoy escapava dels problemes; Sánchez els toca amb la punta dels dits, fa escarafalls, dues ganyotes i discursets de manual d’intel·lectual d’universitat de províncies. Antifranquisme de casinet.
