OPINIÓ

Pedrolo i les disculpes

En els dietaris dels últims anys de Manuel de Pedrolo, sobretot en el de 1986, hi trobem un escriptor molt ferm, un independentista total dels que parlen sense manies de Catalunya com d’un país ocupat i no fan componiments amb el bilingüisme. Un ciutadà que preferia viure amb una avaria a les canonades que haver de tractar amb un lampista que no sabés parlar-li en català. A Pedrolo el món literari del país més obtús i selecte tendeix a menysprear-lo; se’l veu com un escriptor poc fi, un grafomaníac sense delicadesa ni gràcia, un simple explicador d’històries amb olfacte comercial però amb un talent minvat per la llengua. Però Pedrolo escriu força bé; el que no té de floritura ho té d’intel·ligència i punxa veritable; és especulatiu, i sempre moralment complex. Sabia que en aquest país tot acaba depenent del context, ja que el text, per si sol, no s’aguanta: “Cada obra que publiques és un acte definitiu de l’autor en la provisionalitat dels altres que poden enterrar-la i fer-la ressorgir, que poden fer-la durar o anul·lar-la”.

Ja en vida va ser marginat; aquest dietari parla amb acidesa del poc cas que se li feia a la revista 'Serra d’Or', per exemple, la qual li va fer arribar un qüestionari per demanar-li quin pes havia tingut la Guerra Civil a la seva obra literària, pregunta que no va respondre, argumentant que aquesta mateixa obra literària era ignorada per la revista que ara venia a importunar-lo amb la susdita qüestió. Novel·les com 'Totes les bèsties de càrrega' o 'A cavall de dos cavalls' tenen una claríssima lectura antifranquista; ens parlen de comunitats oprimides en períodes de persecució, violència i de resistència, i això ara mateix, i per desgràcia, ens les torna a fer llegidores, més que la coincidència sempre arbitrària amb el centenari del naixement de l’autor. Són les seves lletres les que ens han d’empènyer cap a un escriptor, no les xifres d’un calendari.

Els escriptors com Pedrolo són dels que no saben fer tripijocs amb les paraules; hi ha, en català, l’escriptor boirós que fa dels embolics retòrics aquella realitat que li han escamotejat. En català abunda molt la tertúlia i la xerrameca perquè és l’únic que tenim; quan no és té poder ni cap institució sòlida s’ha de tenir capacitat d’especulació, és a dir, somnis i paraules. Es fan molts poemaris perquè no es poden fer constitucions. La poesia, la imaginació i la barbolla inaferrable dels diaris substitueix el pla d’acció sobre d’una realitat que dominen els altres.

En un article de maig de 1983, publicat al diari 'Avui', Pedrolo es feia ressò d’una polèmica d’aquell moment, que, com totes les polèmiques de país, és reiterada, potser amb altres paraules però amb idèntic fons. Es discutia llavors si s’havia de fer un catalanisme “obert o tancat”, i la resposta de Pedrolo no podia ser més clarivident: a Espanya mai s’havia parlat de fer un espanyolisme obert o tancat. Perquè l’espanyolisme és obert, ben obert, deia: “¿No escampen tant com poden, sense por de quedar desproveïts, la seva llengua, la seva cultura? Quin contrast amb nosaltres que, mesquins, ens guardem el catalanisme a casa, per al consum familiar. Fixeu-vos en la diferència, i avergonyiu-vos.”

Per a Pedrolo, el catalanisme era la moral de la derrota: “no hi ha catalanistes entre els defensors de la independència del nostre poble”. El catalanisme era concebut per Pedrolo com una derivada del discurs oficial ‒pujolista‒, una forma de treballar per a la regió, no per a la nació. El catalanisme és la pèrdua de temps perpètua del que prova de fer-se disculpar, busca caure bé a tothom i acala el cap a la mínima de canvi. Opinions com la de Pedrolo eren molt minoritàries fa gairebé quaranta anys. Ara hi ha un bon gruix del país que s’està cansant de demanar sempre disculpes.

Etiquetes